Sortida a El Tallò (6 de març de 2016)

VALL DEL BAC-TALLÒ-PUIG D’OU-Pel pujant del matxo i pujant del Burro-EL TRIADU-PONT DE LLONGARRIU. 06 març2016.

Avui farem una caminada per la Vall del Bac. Antigament aquesta vall havia estat un formiguer de carros, traginers i ramaders, ja que formava part del la carrerada de marina que anava d’Olot a Camprodon, unint les muntanyes del Ripollès (pastures d’estiu) amb l’Empordà (pastures d’hivern).. L’obertura de la carretera per la vall de Bianya i la desaparició d’aquests tradicionals oficis, va fer caure aquesta petita vall en el més absolut oblit. El punt de referència històric d’aquesta Vall, és l’hostal de la Vall del Bac. L’Hostal es troba al final de la vall quan aquesta es comença a estrènyer i presideix un petit veïnat de masies disseminades. Aquest centenari edifici, és un dels hostals més antics de Catalunya.

Sortim de l’Hostal de la Vall del Bac, on deixem el cotxe i prenem la pista de terra que passa just per darrera l’hostal, en direcció a la masia de Cal Ferrer (les antigues escoles de la Vall del Bac) . Seguim el sender que surt a mà dreta de Cal Ferrer i, a través del lateral d’un prat, sortim a les gorges del molí de la Coromina, avui amb poca aigua. Passem una porta metàlica i arribem al Molí de la Coromina. Ara està restaurat i és una casa molt maca. Seguint les marques, baixem les escalinates del costat del molí i travessem un rierol sec. A partir d’aquí s’inicia l’esplèndid corriol que s’endinsa a l’estret de Bodelquer, que enmig d’un encisador alzinar, va prenent alçada i es va arrapant a les parets de l’estret. Davant nostre veiem les espectaculars cingleres dels Tremolets i els contraforts del Puig Montmajor (Bo de la Creu). Arribem a un punt en que les marques ens indiquen un gir brusc a l’esquerra. Això és degut a que l’antic camí es va perdre per una forta esllavissada, l’any 1989. Som al mirador de la Miranda, cal acostar-nos al caire de les roques per veure una esplèndida vista del Montmajor, de la fondalada de la riera d’Oix i de les Planes del Seguer. Retornats a la cruïlla del gir brusc, tirem decididament amunt. Passem per la font del Seguer, transformada en antic safareig o obi i avui completament eixuta. Uns quants minuts ens separen de la masia del Seguer de Pera, mas abandonat als anys 60, i que actualment torna a estar habitat.

Aquí, un pal indicador ens marca la direcció a seguir, per la pista que surt a l’esquerra de la casa. Seguim la pista una bona estona i arribem al Mas del Cortal, edifici en runes i més amunt al Coll Sagordi amb una magnífica esplanada.

Seguim a l’esquerra fins a un petit prat, la collada del Cortal, on abandonem la pista per seguir les marques, a través d’un esplèndid sender, que entre boixos i alzines, ens duu a través de les feixes abandonades del Camp de la Solana. Les vistes comencen a ser fantàstiques sobre la riera d’Oix i les muntanyes que l’envolten. Uns passos, per sobre les cingleres de la Màniga, anomenats del pujant del Matxo i pujant del Burro, ens fan enlairar ràpidament i sense dificultat. Entre roures monumentals, sortim del bosc i som als solanets de Llonganya on girem a mà dreta per un camí amb forta pujada, però que ràpidament ens duu a una pista superior. Aquí, i ja amb neu, ens parem a esmorzar. Ens trobem als plans de Resclusanys.

Prenem la pista cap a la dreta fins a trobar l’entrada a un corriol a l’esquerra del camí que agafem i ens duu al coll del Faig. A partir d’aquí i sense un camí gaire marcat, tirem amunt per una bonica i densa fageda amb dos espectaculars faigs monumentals que hi trobem abans de fer el cim. Seguim amunt, fins que trobem un sender carener que ja ens dur fins al cim del Talló.

És l’hora de gaudir d’aquestes meravelloses vistes que ens ofereix el cim. Comencem a nomenar tot el que des d’aquesta impressionant talaia es veu: Oix, Castellar, Bianya, d’en Bas, Molló, Rocabruna… I els pics de l’Alta Garrotxa: Montmajor, Puig de les Bruixes, Bestracà, Ferran, Bassegoda, Guitarriu, el Mont… i els Pirineus des del Taga i la serra Cavallera, Puigmal, Balandrau, Bastiments, Gra de Fajol, Costabona, Canigó… Espectacular.

Reprenem el nostre camí creuant els prats fins a les Colladiques i després baixem cap la Collada de Resclusanys. Aquí trobem la pista que agafem cap a l’esquerra i després d’uns 15 minuts i de passar una porta metàl·lica a l’esquerra trobem un corriol que passant pel Coll Salgà ens porta al Puig d’Ou. El camí és molt relliscós per la mica de neu que ha caigut durant la nit. Un cop al cim tenim una visió del Talló i de la separació entre tots dos. Ara tornem a baixar amb alguna culada pel fang que hi ha i, pensant que el camí de tornada surt des de Colladiques, tornem a pujar al coll. Busquem el camí i finalment ens adonem que el camí surt de la Collada de Resclusanys. Amb el que ens ha costat pujar, per la capa de neu, ara tornem a baixar. Abans d’arribar a la pista ja trobem el camí que passa per la font de Resclusanys convertida en safareig. Seguim un llarg corriol que passa just entre el puig del Talló i del puig Ou, seguint el Torrent de Porreres i que desemboca al mas Triadú en runes com a molts masos de la zona. Aquí hem trobat pasturant uns cavalls salvatges. Seguim camí fins el Coll del Triadú. A la dreta del coll, veiem l’església de Sant Andreu de Porreres. L’església romànica es va edificar durant el segle XII. La primera referència documentada és de l’any 946. De la seva estructura és important l’absis semicircular i la porta d’entrada. Ha estat recentment restaurada.

Deixem el Coll del Triadú i seguim el camí avall fins trobar l’estructura d’una casa ven acabada de façana, que sembla, fan servir els cavalls per dormir als baixos. Aquí el camí es torna corriol costerut i pedregós que ens fa baixar de valent per el Serrat d’en Guilla. Trobem un camí a l’esquerra que ens portaria a la Torre i que passa per el torrent de la Garfera. Nosaltres seguim recte per anar a parar al Pont de Llongarriu. Des del camí podem veure uns prats on els cavalls de campen lliurament i l’ermita de Sant Miquel de La Torre. Sant Miquel de la Torre, és una Església que també rep el nom de Sant Miquel d’Avellanacorba, Sant Miquel de Vellanacorba i Sant Miquel de Sacorba. Es troba situada just a tocar de la masia coneguda com la Torre de la Vall del Bac, nom que per si sol ja evoca l’origen de l’edifici: un vell castell medieval que fou patrimoni de la família Bac. És un senzill temple d’una sola nau amb campanar d’espadanya. Arribem a la carretera i ens dirigim cap a l’Hostal on donem per acabada aquesta sortida.

Josep Fortià Tor

Fitxa tecnica

Hostal de la Vall del Bac (579m) 8:30h – Molí de la Coromina (562m) 1:14h – La Miranda (598m) – El Seguer de Pera (619m) – El Cortal (754m) 1.23h – Coll Sagordi (814m) 1:36h – Pujant del Matxo (903m)- Plans de Resclusanys (1096m) 2:00h – (esmorzar 20 min) – El Tallò (1272m) 4:00h – Les Collaqiques – Collada de Resclusanys – Puig d’Ou (1299m) 5:07h – El Moscador – (dinar20min) – El Triadú (908m) 7:08h – Serrat d’en Guilla – Pont de Llongarriu (589m) 8:07h – Hostal 8:15h.- Recorregut 19,4km. Ascensió acumulada 1140m.

Sortida Puisac – Taga – Estela (31/01/2016)

Sta. Magdalena de Puigsac – Taga – Puig Sestela – Coll de Pal – Pla del Gorg – l’Orri Vell. 31 gener 2016

Avui tornarem a caminar per la Serra Cavallera, que conjuntament amb la de Sant Amand i el Taga, són el contrafort de migjorn d’un dels cims més emblemàtics dels Pirineus catalans: el Puigmal. Aquesta serra va ser més coneguda quan un pagès o un ferrer -hi ha dues versions de la història- van trobar unes pedres negres que tenien poder calòric i que es començaven a conèixer a tot arreu com a font d’energia: el carbó. Les grans companyies mineres comencen l’explotació de les mines l’any 1838 i l’activitat s’allargà fins que el 1967 es va tancar l’última mina i amb ella el ferrocarril que havia arribat a la comarca el 1880. El carbó d’aquesta conca minera existeix gràcies a processos que van fer possible la formació d’un mar interior a Catalunya, fa milions d’anys. La descomposició de la vegetació tropical existent, la pressió produïda per l’assentament dels materials i el pas del temps, van crear el carbó i fins i tot una mica de petroli. Els jaciments d’Ogassa són de carbó del tipus hulla, de gran poder calòric i molta qualitat. Es troba al mig de grans falles i encavalcaments, cosa que fa molt difícil i perillosa la seva extracció.

Sortim en direcció a Pardines. El primer entrebanc el tenim a Ribes per trobar la sortida cap a Pardines. Un cop la trobem, seguim per una carretera molt estreta fins arribar al poble. Allà ens trobem amb la sortida de tots els senglaners i amb els carrers tant estrets hem de fer algunes maniobres per poder travessar i agafar una pista encimentada que ens portarà a Sta. Magdalena de Puigsac. Aquí deixem el cotxe en un petit espai que trobem davant de l’ermita i un cop equipats comencem la nostra ruta.

El nom de Pardines té els seus orígens, segons els etimologistes, en el nom parietinas, que vol dir ruïnes d’un edifici (parets). Ja és documentat l’any 839. Les muralles van ser construïdes a principis del s. XIV, quan Pardines pertanyia al Regne de Mallorca. Aprofitant l’absis romànic de l’església s’aixecà la torre de defensa i guaita i es va fortificar. De les muralles de l’antic recinte, anomenat castell o “força de Pardines” només es conserva un pany de paret, amb les espitlleres, a la plaça del Pedró i un altre al llarg del carrer Major. Santa Magdalena de Puigsac és una capella romànica d’una sola nau rectangular. La porta d’entrada a migdia té adossat un porxo. En recent restauració s’ha obert un ample finestral sota l’espadanya de dos ulls, aprofitant una antiga obertura, que permet veure permanentment l’interior de la nau amb l’absis al fons. Com a curiositat podem veure un púlpit adossat al mur exterior que rodeja l’ermita, emprat amb tota probabilitat per adreçar-se a la nombrosa parròquia que s’aplegava en dies d’aplec, al prat proper.

Passem per Can Roca i tot seguit agafem un trencant a la nostra dreta que passa pels Fangassos i al costat del Torrent de Burguil. Anem pujant tot seguint aquesta pista, en molt males condicions que passa pel mig dels prats fins arribar al Pla d’Ull de Bou on hi ha un abeurador pel bestiar. El camí segueix fins la Portella però nosaltres agafem en direcció SO, seguint algunes traces. Ja en el prat i amb una pujada una mica forta anem a parar a pocs metres del cim del Taga que és el més elevat de la Serra de Conivella i de tota la zona.

El seu cim esvelt i la seva avançada posició sobre les valls del Ter i del Freser, fa que domini un extens territori ple de valls, però sobretot posseeix una magnífica panoràmica sobre els alts cims del Pirineu oriental, des de el Puigmal fins el Canigó, al nord; Moixeró, Cadí, Pedraforca, Ensija, a ponent; i totes les serres de la Garrotxa a llevant. Al sud podem contemplar el coll de Jou als nostres peus, que ens separa de la Serra de Sant Amand i tot el rosari de serres que conformen els límits entre el Ripollès i l’Osona. En dies clars el Montseny i Montserrat, posen taló de fons a l’horitzó on sols faltaria albirar la nostra estimada Mar Mediterrània. És un dels cims iniciàtics i emblemàtics de Catalunya.

Ara ens caldrà baixar cap a la Portella d’Ogassa, que separa el Taga de la Serra Cavallera. Aquest és el pas natural i el més curt per anar de la vall de Ribes (Pardines) a la de Sant Joan (Ogassa) passant per Sant Martí, l’altre veïnat de la part alta del municipi d’Ogassa, en la que podem trobar una interessant església romànica del s. XI.

Un cop passada la Portella comença la pujada cap al la Coma d’Olla, per un camí molt senzill, tot carenant, i gaudint dels bucòlics entorns de Pardines a la vessant nord. Arribats a dalt i després d’un parell de fotos seguim la carena, també un filat que divideix les pastures dels termes de Ogassa i Pardines, fins que ja podem albirar davant nostre un perfil arrodonit amb una torre feta de pedres al cim. Aquest és el punt culminant de la Serra Cavallera, el Puig Estela. Des d’aquí dalt i al vessant septentrional veiem el poblet d’Ogassa als nostres peus i les valls del Ter.

Al baixar i després de creuar el filat que divideix les pastures, passem a prop d’una cabana de pedra seca al Pla Cubilar. Ja som al Coll de Pal que separa en dos la Serra Cavallera. A la seva dreta, a la part oriental, s’alça el Puig del Pla de les Pasteres, principal elevació de la llarga carena que davalla lentament fins a Camprodon. Aquest Coll a 1.776 m. és un pas molt antic per comunicar les poblacions de Pardines, Surroca i la vall de Camprodon. Antic camí de transhumància. Molt a prop del coll hi ha el que sembla que podrien ser tres entrades a antigues mines. No vàrem trobar ningú que ens ho pogués confirmar.

Seguim baixant en direcció NO i tot passant pel Pla de Pòrtoles i pel Clot de les Tores al Pla del Gorg on trobem l’Estany del Tarter, que degut a la extrema sequera que estem patint ha quedat reduït a un bassal gran. L’estany del Tarter és un petit estany envoltat de prats i es troba als peus d’una tartera, d’on li ve el nom. formava part de anterior zona humida “Estanys i basses de la Serra Cavallera”.

Seguim cap a la barraca del Orri Vell i passem pel Serrat Negre i per Ribespenyes i Can Roca, on ens parem a parlar amb una persona que acaba de tallar un freixe per la calefacció de la casa i contem les anelles del tronc. Passen de cinquanta. L’arbre ha caigut malament al mig del camí, però ells amb el tractor ho solucionem molt rapit. Amb pocs minuts ja arribem a Sta. Magdalena fi de la ruta.

Al començar a tornar, ja motoritzats, trobem un pastor amb un gran ramat de vaques que venen en direcció contraria i ens diu que en tenim per un quart, ja que el ramat es gros, o podem fer la volta. Li preguntem per on i ens torna a dirigir a Puigsac i allà agafar el camí que surt perpendicular a l’ermita i passant per Vilaró i Pujalt surt a uns 2km abans d’entrar a Pardines des de Ribes. Així ho fem.

Si heu d’anar a Sta. Magdalena de Puigsac i us voleu estalviar passar per dins el poble podeu agafar aquest trencant a la dreta, abans d’arribar a Pardines, en una pista encimentada i amb l’indicador de Pujalt – Vilaró. Atenció si hi ha glaç o neu, a l’entrada a Vilaró hi ha unes corbes en un pont que solen estar glaçades.

La Serra Cavallera no és menys coneguda per la llegenda del comte Arnau, senyor feudal que maltractava els seus vassalls, defraudava la soldada als mossos i seduïa les donzelles. S’enamorà de l’abadessa del monestir de Sant Joan i cada nit l’anava a veure, fins que un dia la va raptar i la va matar. Quan el comte morí, fou condemnat a córrer sense parar amb el seu cavall de flames per les muntanyes de Cavallera. Nosaltres no ens l’hem trobat.

Salut

josep fortià tor.

Fitxa tècnica:
Sta. Magdalena de Puigsac (1268m) 9:13h – Fangassos – Torrent del Burgil – Prats de les Vinyes – Les Escomes – Pla d’Ull de Bou – Taga (2034m) 2:20h – Coma Llonga – Portella d’Ogassa (1792m) 3:20h – Puig de Coma d’Olla (1934m) 3:45h – Puig Sestela (2006m) 4:15h – Coll de Pal (1783m) 5:10h – Pla de Pòrtoles – Pla del Gorg – Estany de Tarter – Barraca de l’Orri Vell (1561m) 6:25h – Serrat Negre – Sta Magdalena 7:15h . Recorregut: 17km. – Ascensió acumulada 1020m .

Sau – Morro de l’Abella – El Sunyer de Baix – Tavertet – Puig de la Força (22 novembre 2015)

Sota les cingleres de Tavertet sorgeix l’embassament de Sau, que reté el curs del riu Ter. L’any 1962, aprofitant el desnivell de la vall entre els cingles i les Guilleries, s’inaugurà el pantà de Sau. Sota les aigües descansa el nucli antic de Sant Romà de Sau, un poble submergit del qual només en sobresurt el campanar romànic de l’església del S. XI, és l’indicador popular del seu nivell.

Comencem a caminar per una pista que surt de l’aparcament del nàutic. Arriba un punt què la pista s’acaba, però un camí poc definit continua endavant. Avancem per un bosc espès i per un camí estret, força brut i poc transitat. Pugem lleugerament i anem seguint el camí fins que trobem una petita canal i un rastre de camí que seguim en forta baixada fins arribar al fons, a la riera de Balà. Aquest tram és una mica confús, ja que el camí que baixa cap a la riera és molt poc definit. A l’esquerra queda el Salt de Tirabous que amb prou feines es veu entre l’alzinar espès.

Creuem la riera de Balà en una bonica fondalada just pel punt que el pantà s’ajunta amb la riera. Alguna fita ens indica la continuació del camí a l’altra banda de la riera. El camí comença a pujar per l’altre vessant, amb considerable pendent dins d’un bosc frondós. Pugem fort per un camí que va fent ziga-zagues i que acaba amb un marcat grau just abans d’assolir la carena del cingle. Abans d’arribar a dalt i mirant cap on hem vingut podem veure a la paret del cingle que la roca te la forma de la cara de un “indi sioux” (així el bategem nosaltres). He vist que algú domés li diu el “Nas”. Jo veig tota la cara.

Arribem a dalt i tombem lleugerament a l’esquerra per arribar fins a la punta del Morro de l’Abella, un espectacular esperó que es desploma cap al sud oferint una bona vista del pantà i del salt de Tirabous, molts metres per sota. No deixa de ser un turó enigmàtic a causa de la seva estructura. Està assegut sobre el cingle vermell, una de tantes meravelles geològiques que ens ofereix la natura i de les moltes que es poden admirar en aquesta allargada cinglera de la zona de Tavertet. Cal destacar el canvi de color de la roca, més blanquinosa a l’esperó pròpiament dit i ben vermellosa a la base sobre la qual es sustenta. El salt de Tirabous, un dels més emblemàtics de Tavertet, és un tall del torrent de la Noguera amb un desnivell d’uns 100m de paret quasi vertical, acabat amb una gran bassa de la que podríem dir que és esculpida a la pedra per la força de l’aigua.

Després de gaudir de les vistes de la cinglera, seguim el camí que continua tot planejant i després d’uns minuts caminant de pla, pugem uns metres fins a trobar la carretera i la seguim uns 50 metres just fins al primer revolt, on la creuem i avancem per l’altra banda buscant un rastre poc definit de camí. El camí en aquest punt és poc evident, ben poc traçat. De fet tota aquesta zona és complicada pel que fa a l’orientació. El GPS ens ajuda a seguir una ruta d’altra manera difícil de seguir.

Pugem fins un turó a sobre mateix de la masia de la Perereda, i un cop dalt seguim el camí ja més definit que avança de pla. De nou, poc més endavant deixem el camí principal i tombem a la dreta per enfilar fort uns metres fins al Barret de la Perereda. El “barret” és una curiosa roca que l’erosió ha modelat en forma de barret, accentuat aquest caràcter per estar situada dalt d’un petit turó. Ara fem una parada per esmorzar. Des del barret es continua pujant suaument. Seguint el camí que voreja el peu del cingle arribem al Collsaplomera. Hem hagut de passar per on han tallat i esporgat aulines i encara que han apilonat els troncs, les branques les han deixat escampades, tapant el camí, els possibles senyals i també fent perillosa la marxa ja que queden tapats els forats entre roques. Amb aquesta emprenyada ens hem passat sense visitar la Bauma de les Piques. Continuant arribem a les Baumes del Sunyer de Baix. Es tracta d’una balma molt ampla que va estar habitada, encara se’n poden veure algunes parets. Continuem avançant per un viarany poc definit, però que es pot anar seguint amb intuïció i paciència.

Més endavant, pel peu del cingle, arribarem a la casa abandonada del Sunyer de Baix amb algunes construccions annexes. Sota d’una gran roca balmada, sorprèn les dimensions d’aquesta colossal masia situada en un paratge tan dur i salvatge enmig d’una profunda canal. Obra del segle XVIII, es va abandonar entre els anys 1940 i 1945. Als baixos es veu un gran corral amb un arc mig tapat. Ens sorprèn la construcció d’un albelló. La seva utilitat era desviar l’aigua que podia baixar canalitzada en cas de pluges molt abundants. La situació d’aquesta casa fa que l’aigua, que baixaria per l’estret de roca, entres dins la casa.

Aquí és on no sabem trobar el camí per pujar al Sunyer de dalt i després de seguir corriols senglaners durant quasi una hora tornem a la casa i prenem el corriol que baixa fins a la carretera. Es una llàstima el temps perdut.(Ara sabem que al davant de la casa hi ha unes rústiques escales que ens portaran fins dalt). Arribem a la carretera molt a prop del pont de Pla-sa-riera i anem uns metres a la dreta fins a trobar el camí que passant per sota de la Casanova i després de travessar el pont Vell o Pont de Molí-bernat ens porta a Tavertet. No ens aturem, ja que hem perdut molt temps i els dies, ara, són molt curts. Agafem la pista que va en direcció sud-est cap el pla del Castell i en direcció al Puig de la Força.

En un punt s’acaba la pista però continua el camí vora el cingle. El camí que porta al puig de la Força es bastant aeri i passa per unes grans baumes i d’aquest indret es c onten llegendes del bandoler com la que es coneix popularment per El Dit d’en Serrallonga, que recollim del llibre de Xavier Roviró: “Una vegada en Serrallonga estava reunit amb els seus homes a les balmes de prop del castell. Començà una discussió entre ell i un dels seus lloctinents més joves. No es posaven d’acord en com s’havien de repartir els diners que obtindrien del rescat de l’ostatge que tenien tancat a la presó del castell. La discussió va anar pujant de to i el jove lloctinent li criticava el caràcter autoritari que en Serrallonga tenia. Al final, el va desafiar. En Serrallonga s’aixecà de cop i traient-se la daga va respondre a la provocació. La destresa que tenia amb les armes va fer que ràpidament guanyés el combat. Amb un sol cop de daga li va tallar un dit al jove provocador. Mentre es rebolcava de mal, en Serrallonga va agafar el dit sangonós i d’una revolada el tirà cingles avall. Des de llavors que el vistós monòlit que hi ha sota mateix del puig de la Força se’n diu El Dit d’en Serrallonga o El Barret d’en Riba.”

Arribem a un collet que dóna accés al Puig de la Força. Aquí es trobem restes de murs de l’antic castell de la Força del segle XII, però sembla possible que aquest castell fos, en realitat, el documentat amb el nom de castell Cornil, amb orígens als segles X i XI. Pugem fins la punta del Puig de la Força, on diuen el bandoler Serrallonga hi havia portat algun hostatge. El Puig de la Força es separa dels cingles de Tavertet. Es tracta de la punta més occidental de la cinglera, un gran esperó que s’aboca verticalment sobre el pantà de Sau.

Tornem al coll des de on un camí comença a baixar, molt fort primer cap al nord, i després vorejant el Puig de la Forca cap a l’oest. El camí de nou és poc definit però se segueix sense gaire problemes. Una fortíssima baixada ens deixa en una pista. La seguim cap a l’esquerra i en pocs minuts ens situem al peu de les aigües de l’embassament, a l’àrea recreativa d’on havíem sortit.

Hi tornarem, ara ja amb els coneixements del territori que avui hem après.

josep fortià tor

El que hem fet avui.

Sau – Morro de l’Abella 0:50h -(fotos:25min) – Puig d’en Parereda 3:00h – (esmorzar 30min) – Puig de les Baumes – el Sunyer de Baix 4:35h – (buscant camí 50min) – Pont de Pla-sa-riera – Pont de Moli-bernat 5:50h – Tavertet 6:15h – Coll de Malla – Pla de Dalt del Castell – Castell de Cornil – Puig de la Força 7:35h – Sau. Recorregut 17,5km. – Ascensió acumulada 820m – Durada 8:18h.

Fontlletera – Balandrau – Cerverís 04/10/2015

 Interessant excursió a un del cims més característics de la valls del Freser i del riu Ter, també anomenat “Malandrau”, feta per l’indret més accessible, la banda sud. Aquest pic és el més meridional i d’importància per la seva alçada, d’una llarga serralada que es despenja de la carena principal pirinenca a l’alçada del cim del Bastiments, passa pel Gra de Fajol, el Pastuira i el Fontlletera i mor, després de passar pel Balandrau, al cim del Cerverís.
L’excursió es desenvolupa en un terreny de pastures, amb una base formada per pissarres. Aquí pràcticament no s’ha desenvolupat una erosió glacial a diferencia dels seus voltants, sobretot la banda nord, on hi tenim espectaculars vistes dels cercles glacials del Freser i de Coma de Vaca.

La sortida comença més amunt de Tregurà de Dalt. Així, cal travessar aquest veïnat i seguir pista amunt durant uns 6.5 km fins el Collet de la Gralla. Després de passar Tregurà la carretera es converteix en una pista, primer feta amb ciment i després de terra, practicable amb qualsevol tipus de turisme. Ens portaria a Pardines.

En arribar al Collet de la Gralla els rètols ens indiquen on hem d’agafar el camí. Tot i això no tenim gaire problemes en identificar el punt on neix el camí ja que en dies festius sol haver-hi algun cotxe aparcat. Avui n’hi ha uns quants… El camí a seguir puja lleugerament a la dreta de la pista per la que venim de Tregurà i és ample (una petita pista). També distingim aquest camí per la barrera metàl·lica que impedeix el pas als vehicles. Aquest camí porta (si el seguim més enllà del Coll dels Tres Pics i descendim cap a la Coma del Freser) fins el refugi de Coma de Vaca. Un cop aparcat el cotxe sortim per equipar-nos i… Oh sorpresa en aquesta zona! fot un vent que ja ens fa imaginar el que tindrem que aguantar als cims i a les carenes. Bé, ens abriguem i comencem la caminada. Sortim seguint la pista, de flanc, en suau pujada, passem la tanca que barra el pas a vehicles. Al començament és un camí ample que en uns metres gira en direcció nord i enfila cap a Fontlletera. En pocs minuts arribem a la Collada del Castell dels Moros. Mentre ens apropem a aquest punt veiem a la dreta dos petits promontoris rocosos (el Castell dels Moros) i una mica més endavant trobem una bassa. Aquest és un coll ample que ens permet contemplar perfectament el Costabona, el Puig de les Borregues i el Pastuira. El Coll dels Tres Pics i el cim del Balandrau ja són visibles des d’aquest punt i per tant perdre’s (amb bon temps) és impossible.

Deixem a ma dreta aquesta bassa i seguim la pista que fa una suau pujada fins arribar a un pla i després baixa una mica fins arribar al Coll de Fontlletera. A ma esquerra, a tocar del coll, deixem un nou petit estany que serveix d’abeurador del bestiar. El vent ja comença a bufar més fort i és curiós veure la superfície de l’aigua amb blancais, com diguem aquí, que son aquelles escumes blanques que fa l’aigua al mar quan es aixecada pels vents. El terreny és totalment desarborat i on només hi ha pastures.

A partir d’aquí deixem aquest camí-pista i passant per l’herbat agafem la carena, també dita Gallinasa i amb esforç per guanyar la pujada i molt més per lluitar contra el fort vent anem directament al Puig de Fontlletera o de la Coma.

Aquesta pujada és feixuga i amb les condicions meteorològiques es fa interminable. El vent en contra es converteix en un mur on avançar resulta complicat. Per fi arribem a les restes d’una cabana de pastors i en pocs metres ja som al cim. Això si, ven esventats! Un cop hem gaudit de les vistes i hem fet les fotos, amb dificultat per aguantar drets, tornem a baixar fins a la cabana, doncs queda una mica arrecerada. Que savis que eren aquesta gent que feien aquestes construccions! Aquí esmorzem. Ara baixem cap el Coll de Tres Pics on hi ha una petita caseta de comunicacions. Sense parar comencem a pujar en direcció a Tres Pics guanyant vista sobre el Torreneules i el Puigmal. El camí és molt evident en aquesta zona ja que només cal anar pujant. Una vegada sobrepassat Tres Pics arribem a un petit coll des d’on el Balandrau és ja totalment visible i distingible pel pedestal que hi ha al seu cim. Com moltes vegades passa, la pujada sembla més del que és en realitat i en un moment ens plantem al cim del Balandrau.

Com a elements forans al cim tenim el bloc geodèsic i una maqueta de la zona sobre un petit pedestal. La vista des d’aquest cim és privilegiada ja que en trobar-se separat de la resta de cims propers podem gaudir d’una àmplia panoràmica… Com a elements llunyans distingim clarament els omnipresents Montseny i Matagalls, la zona del Collsacabra, el Puigsacalm i ja a tocar el Taga. També podem localitzar el Pedraforca i albirar la serralada del Cadí. Cap a l’oest veiem el Torreneules, el Puigmal, Fontalba i les gorgues del Freser… El camí dels enginyers és perfectament visible i podem resseguir-lo en part amb la vista (no el confoneu amb el canal d’aigua cobert per taulons de fusta que alimenta la central de Daió i que transcorre en un nivell més baix). Al nord i una mica enfarinats veiem Bastiments, cap al NE el Costabona i més enllà el Canigó.

Sortim del Balandrau en direcció SO i després S per seguir la carena de la Serra de la Canya que ens portarà al Puig Cerverís tot seguint el filat de separació de pastures. Aquí el vent també bufa fort encara que una mica menys que fins el Balandrau, però s’hi afegeix una mica de pluja que ens porta el vent i com fa fred sembla una mica glaçada i al picar a la cara fa mal. Per això ens protegim, encara una mica més si es possible, amb les caputxes. Accelerem el pas ja que fins a l’ascensió final al Cerverís es quasi planer i al principi de baixada i tot passant per la Collada de la Canya o dels Llenyassers arribem a la Feixa i ja queda la ultima pujada fins el cim.

A dalt hi ha una creu metàl·lica que s’aguanta amb les pedres de la fita final i en mal estat. No parem més qu e per fer la foto i ja tornem a baixar ara en direcció NE pel Serragallets, les Costes d’en Reig i les Roques Blanques fins arribar, prop del Torrent de Granollers, a la pista on hem deixat el cotxe. Ara ens queda caminar una hora fins arribar al cotxe. Passem pel Refugi Forestal de Tregurà i un cop hem passat la Ribera de Fontlletera deixem la pista i ens enfilem per un camí que surt per la nostra esquerra i que ens porta al camí inicial prop de la primera bassa que hem trobat pel mati. Ara ja solament queda la baixada fins la pista i ja dins del cotxe podrem estar una mica a recés del vent. Tot i les molèsties del vent que bufava a uns 70km/h i amb ratxes de 90 hem tingut un dia amb núvols prims, però que han donat una llum al paisatge especialment bonica de contemplar i per fer algunes fotos.

Ara per acabar només voldria recordar un fet molt trist ocorregut en aquests paratges per on avui hem caminat.

El 30 de desembre de 2000 van morir 9 muntanyencs a la zona del Balandrau. És la pitjor tragèdia del muntanyisme a Catalunya i a Espanya. Els excursionistes eren experimentats, però es van veure sorpresos pel Torb, el fort vent del nord típic del Pirineu gironí. Aquell dia el vent va arribar a bufar fins a ratxes de 180 km/h i va arrossegar amb ell molta neu i gel que va atrapar els alpinistes. Crec que algun company de La Colla era per allà, però van tenir la sort de poder sortir-ne sense cap dramàtic resultat.

Salut i muntanya.

josep fortià tor

Fitxa tècnica.

Collet de la Gralla (1952m) 9:13h – Collada de Fontlletera (2128m) 0:40h – Puig de Fontlletera (2581m) 2:55h – (esmorzar 30 min) – Coll de Tres Pics (2390m) 3:00h – Balandrau (2585m) 3:35h – Collada de la Canya o Llenyassers (2223m) 4:15h – Puig Cerveris (2208m) 4:45h – Refugi de Tregurà (2029m) 5:37h – (dinar 15 min) – Collet de la Gralla 6:42h. – Recorregut total 18:02km – Ascenció acumulada 1328m

Núria – Torreneules – Pic de l’Aliga (13/09/15)

Vàrem decidir, aquest any també, celebrant la Diada anar a posar una estelada en alguns cims de la nostre terra tal i com havíem fet els dos últims anys. Volíem seguir el que el 2013 ja s’havia començat. En aquestes ocasió vàrem triar el Torreneules i cims propers per la nostre fita..

A Queralbs agafem el primer cremallera del dia que ens porta a Núria. Sortim de Núria pel Camí de les Creus, per la pista ampla que comença just al costat de l’estació inferior del telecabina. Quan arribem a l’ Estació VIII del Via Crucis, abandonem la pista, coincidint quan aquesta marca la corba pronunciada a l’esquerra, i seguim pel camí no ben fresat, cap a l’estació IX, que és la que té forma d’ermita amb sostre a dos vents. A partir d’aquesta estació, aviat trobarem el caminet de les Creus, que s’endinsa cap al bosc, fins que arribem al petit mirador. A partir d’aquest punt, només ens cal davallar una miqueta, mirant en direcció a l’Alberg de l’Àliga, que ens queda per damunt i ja trobem el pal indicador del camí a Pedrisses, que és ben planer i bucòlic. Al vessant de muntanya del davant nostre: Fontalba i la pujada al Puigmal.


Un cop ja som al Camí de Pedrisses (que més endavant serà el dels Enginyers), només ens cal anar seguint les marques blanques i vermelles del GR11. Els prats alpins i les àmplies vistes ens alegren l’esperit. Primer, el camí planer va en direcció global Sud i, quan gira en direcció Est, ja entrem a la coma de Font Negra. Travessem el torrent de Font Negra, avui amb aigua, per un pontet de pedra i el camí recupera la seva direcció Sud. En el tram de camí comprès entre l’inici del camí de Pedrisses i el torrent de Font Negre tenim ocasió de veure exemplars de floretes d’un color blau viu, com la genciana, la campànula de Scheuchzer o l’ àster alpí. També hem vist isards i marmotes. Al arribar a Pedrisses ens trobem amb un bucòlic remat de cavalls pasturant mentre podem contemplar l’ampli panorama que des d’aquí se’ns ofereix: el Balandrau, el Taga, la vall de Ribes, Campdevànol, Fontalva, Puigmal…… Fins i tot Montserrat i Sant Llorenç, en dies clars.

Des del punt on hi ha la placa del GR veiem clarament la carena del Serrat de les Pedrisses que puja en direcció nord-est. La seguim i poc a poc anem guanyant vista sobre el refugi de les Pedrisses tot observant que, tot i que des de baix sembla en bon estat, part del sostre està ensorrat. Un volto amenitza la pausada pujada i una creu a prop del proper destí ens fa de guia. Finalment arribem a unes roques, que rodegem, deixant-les a la esquerra per tal d’anar a caçar el camí de Núria darrera d’elles. Ara ja estem caminant pel conegut camí de Núria al Torreneules i ja ha acabat la pujada forta i en poca estona arribem al cim de la Coma de Llispet, on hi ha una imatge de ferro forjat al cim de un pal metàl·lic, coronant un promontori, que no endevino saber a qui representa. Ara ja hem de començar a abrigar-nos força, doncs el vent ens toca de ple i, tal com va anunciar la meteo, comença a bufar fort.

Busquem un petit recés i aprofitem per esmorzar i recuperar forces. Acabat l’àpat tornem a agafar el camí i passant molt aviat per un collet arribem al Coll de Torreneules. Aquí si que hem de treure tota la roba de la motxilla i abrigar-nos de veritat (folres, jaquetes, guants, gorros …), doncs el vent es impressionant fins el punt de tenir-nos que ajupir quan comença una ràfega abans que ens tiri per terra. Al caminar ens hem de falcar amb els pals per tenir una mica d’estabilitat. Ara ja tenim el cim del Torreneules a la nostra dreta, uns 150 metres per sobre nostra.

El Torreneules de 2713 metres d’alçària sobre el nivell del mar, és una muntanya d’aspecte arrogant i de presència altiva, que sovint viu emboirada. Aquesta singular muntanya es consagra a Sant Eudald, patró de Ripoll i dels claveters, que segons els ripollesos morí a mans dels vàndals, segons altres tradicions, mort a mans dels sarraïns.

Aixecat com la torre d’un castell, bastit damunt la fortalesa de les Roques de Totlomón, el Torreneules esdevé un sentinella impertèrrit i mil·lenari davant del seu germà d’aigües: el Balandrau. Ambdós custodien el pas del Fresser, que acabat de néixer mes amunt, entre el Pic de Fressers i el Bastiments, a les Arpelles de Fressers, davalla, travessant els Aigols Podrits, com un sa