Els Vilars – St Genís d’Esprac – St. Martí de Baussitges – Coll de la Llosarda – 29 maig 2016
Arribem a Els Vilars després de passar per Espolla, on a l’entrada ja trobem un indicador que ens va marcant la ruta per dins de la vila. Sortim des de darrere mateix de l’església parroquial en direcció nord per una carretera molt estreta i que amb 1,5 km ens porta a Els Vilars.
Els Vilars és un nucli de població situat en una petita vall de la Serra de l’Albera, amb la riera del seu mateix nom, afluent de l’Orlina. El lloc s’esmenta a l’acta de consagració de l’església de Sant Martí de Baussitges, de l’any 946. Al seu voltant es troben molts monuments megalítics. La necròpoli indoeuropea dels Vilars fou descoberta l’any 1886 al paratge anomenat l’Esparraguera. Aquest fou el primer camp d’urnes, cementiri d’incineració, dels pobles indoeuropeus o cèltics trobat a l’Empordà.
E n total al poble hi ha cinc o sis cases que tenen el seu origen als segles XVII i XVIII, el seu estat de conservació és desigual. Actualment n’hi ha poques que estiguin habitades tot l’any, tot i que darrerament s’hi han rehabilitat cases de poble i alguna masia. Un d’aquests estadants permanents es en Carlos i que és el fundador dels Carriels dels Vilars, un projecte de fa més de trenta anys que elabora un vi amb el màxim respecte per la natura i sense cap química. Això fa que sigui únic.
 Aparquem els cotxes en el petit espai que hi ha a la Font d’en Puig on acaba la carretera asfaltada i sortim en direcció Est seguint el Còrrec de Els Vilars per la seva riba dreta. Al cap de 20 minuts, al mateix costat del camí, trobem un suro espectacular, tan per l’alçada com per la capçada. Seguim fins a anar a parar a la Font de Cadecas al Camí del Mas Pils, per on passa el GR11. El seguim fins El Molí on travessem la Rigarda i aquí agafem un corriol que surt a la nostra esquerra i comença a enfilar-se.
A una hora de camí trobem el senyal indicador dels Dòlmens de Mas Girasols I i II. Deixem les motxilles al camí i ens aventurem a trobar-los. Es fàcil. Aquests Dòlmens cal situar la seva construcció vers la meitat del IV mil·lenni AC dins els grups del neolític mitja. Son sepulcres de corredor de cambra pentagonal construïts amb pissarra local. Entre altres coses s’hi van trobar fragments de costelles humanes.
Un cop vistos tornem al camí, des d’on podem veure el mas Corbera, amb els seus conreus d’oliveres i prats de bestiar. Carreguem i continuem camí tot passant per sota el Puig Baleguer i anem seguint fins arribar a la Ribera de Sant Genís al costat de l’ermita, on ens parem a esmorzar. Aquí el riu fa uns petits salts amb unes gorgues d’aigua transparent molt maques.
L’ermita de Sant Genís d’Esprac era una cel·la monàstica que l’any 844 pertanyia al monestir de Sant Quirc de Colera. L’església és romànica, d’una sola nau amb absis de planta semicircular i elements de construcció dels segles XIII-XIV en “opus spicatum”: lloses disposades en espiga o en forma d’espina de peix Te una masia veïna adossada al mur de ponent del temple des d’on es pot accedir al cor de l’església. Damunt del frontis, orientat a ponent, hi ha una petita espadanya de dues pilastres. Apareix esmentada en un document datat l’any 1316 com “Sancti Genesii Aespracho”. La gent d’Espolla hi realitza un aplec cada dissabte després de Corpus, amb una arrossada i una missa.
Avui es el diumenge després de Corpus, per tant ahir varen celebrar l’Aplec. Ara entenc perquè als prats al voltant de l’ermita hi trobem, les cassoles per l’arròs, el taulell i begudes, cadires, butà… Això si, tot recollit. Tot a la espera que els encarregats ho anessin a recollir. Ens vàrem equivocar de un dia. Llàstima!!!. Ho tindrem en compte a la propera visita a aquest indret.
Seguim la marxa per la riba esquerra del riu per una pista fins que la deixem i baixem al riu per travessar i agafar a l’altre costat el corriol que surt cap el O i es va enfilant fent alguna giragonsa fins a portar-nos a la ermita de St. Martí de Baussitges.
 L’església parroquial de Sant Martí de Baussitges fou consagrada l’any 946. Per les característiques constructives es pot classificar aquesta església com preromànica. Amb el despoblament del territori, queda sense culte i fou abandonada. Fins i tot es reutilitzà com a estable. Als anys 90 es restaura.
Església d’una sola nau amb absis de planta lleugerament trapezoïdal capçat a llevant. La nau està coberta amb volta de canó. L’única porta d’accés a l’interior del temple es troba a la part occidental del mur de migdia. Es tracta d’una obertura d’arc rebaixat, bastida amb lloses de pedra disposades a sardinell. Hi ha també quatre finestres petites i allargades. Damunt del mur de ponent de l’edifici es dreça un campanar d’espadanya format per tres grans pilastres. En determinades zones es pot percebre trams construïts amb la tècnica d’opus spicatum característica d’aquest període.
Darrera l’ermita trobem una pista que agafem cap a l’esquerra i que tot passant per la Font dels Abeuradors i agafant un corriol que surt a la dreta, ens porta al Coll de la Llossarda on tornem a trobar el GR11. A mesura que anem pujant el vent es fa mes fort i ens hem d’abrigar. Des de el coll ja podem gaudir de boniques vistes per l’altre vesant, del Canigó i de la zona de Vallter, del Bassegoda i Alta Garrotxa i també del Castell i Ermita de Requesens. Aquí trobem un filat fet amb filferro espinós, que no se exactament que separa. Però cal denunciar als qui sembla que han canviat de poc el filferro i han deixat les restes del vell i trossos del nou escampats per terra , camuflat per les herbes. Jo ja tinc un bon ensurt al entrebancar-me amb un. Demano als responsables de tot això que recullin i no deixin abandonat aquest perillós material. Em fa pensar una mica en les famoses pel·lícules de l’oest i ja només ens falten els vaquers a cavall i fent-nos marxar a punta de pistola.
 Ara tenim al davant el Puig de les Rouredes on el GR-11 ens indica que hem de passar per l’esquerra, però les noves senyals ens envien per la dreta. Agafem aquest últim camí, tot deixant el GR que ja el tornarem a trobar mes endavant. En aquest moment es posa a ploure i ja no pararà en tot el que queda de caminada… Quan el tornem a trobar el seguim un tall i el deixem per anar a veure el Dolmen de la Font del Roure i estalviar un tram de pista. Tornem a seguir el GR i pista fins la Font de la Verna, on dinem aprofitant una parada de la pluja. Pluja que ens torna a visitar aviat i fa que aquest recés sigui molt curt i el dinar no mastegat,si no engolit. Ara abans de seguir anem a veure el Dolmen d’Arreganyats. Agafem un corriol que surt al costat mateix de la Font de la Verna i que en deu minuts ens hi porta. Aquests Dolmens pertanyen a la mateixa època del segle IV AC i la seva construcció es molt similar. Després tornem pel mateix camí.
Seguim pel GR o Camí Vell dels Vilars, passem pel Coll de l’Esparraguera. En un revolt cap a l’esquerra el deixem i agafem un corriol tot de baixada que ens torna al petit nucli de Els Vilars.
Al tornar a passar per Espolla ens parem al local social La Fraternitat. Quan ets allà fa la sensació d’haver retrocedit en el temps. Gent amable, gent educada i gent molt, molt tranquil·la, que viu sense el nostre estrès… Quina enveja!
josep fortià tor
Fitxa tècnica. Guia: Josep Mª Bosch
Els Vilars (248m) 08:33h – Dolmens Mas Girasols I i II(260m) 1:05h – St. Genís d’Esparc (300m) 2:12h – (esmorzar 35 min) – St. Martí de Baussitges (473m) 3:37h – Dolmen Font del Roure (453m) 5:25h – Coll de la Llosarda (680m) 5:37h – Font de la Verna (381m) 5:50h – (dinar 25 min) – Dolmen Arreganyats (354m) 6:35h – Coll de l’Esparraguera (387m) 6:55h – Els Vilars 7:28h. – Recorregut 19,2 km. – Ascensió acumulada 857m.
Coll de Bracons -Puig de les Aguiles- Puig Curull- La Salgueda- Pont Romà- Clot de Can Rufià- Collet de la Font de la Canal- Mas Bracons-13-03-2016
Comencem la ruta al Coll de Bracons, després de deixar un cotxe passat el mas Bracons al lloc on surt una pista a la dreta, tancada amb una cadena, amb un rètol que indica “la Baulella”. És per evitar, a la tornada, el tram de pujada per la carretera.
 Al Coll agafem el camí per anar al Puigsacalm pujant uns metres de zona rocosa al costat de la carretera. El camí és un corriol molt fressat que puja lleugerament tot endinsant-se per una fageda. És força planer fins arribar a un punt on gira a la dreta i fent llaçades guanya alçada ràpidament. En arribar al cap d’amunt de la pujada ja som a la Collada de Sant Bartomeu.
 D’aquí surt un camí a la nostra esquerra, que ara està molt ben indicat, que és el que agafem i que ens conduirà al Puig de les Àligues. És un corriol que passa per magnífiques fagedes i rouredes i pel Coll de Gallina, pel Coll de Joan i va a parar al Collet de la Font de la Canal (segons l’Alpina) o també anomenat el Coll de la Coma del Coll. Veure els faigs i els roures despullats de fulles al costat del verd intens dels boixos dona una sensació d’un contrast esplèndid. Abans d’arribar a aquest últim coll ens trobem amb el camí que puja pel Coll de la Baulella, i que agafarem a la tornada.
Al Coll de la Font de la Canal agafem un corriol que puja a la nostra dreta i que amb una mica més d’un quartet ens porta al cim del Puig de les Àguiles. És una mica costerut i al final fins i tot una mica dret, amb una petita grimpada d’un parell de metres però sense cap complicació. Els senyals blaus ens acompanyen fins al cim. No ens hem d’espantar pel seu aspecte desafiant que en forma de pica, sembla inaccessible.
El Puig de les Àligues és un cim dret d’atrevida estructura i el millor mirador de la serra de Curull situat a 1.342 m. El poc espai de que disposa el cim, juntament amb el seu accés, ens fa semblar que estiguem en un cim del Pirineu.
Un cop a dalt la calitja per la humitat no ens dona massa bona visibilitat i després de gaudir de les difuminades vistes que avui ens ofereix i haver signat en el llibre (aquí encara n’hi ha) baixem a un petit replà on aprofitem per esmorzar. Tots a dalt, mes la gent que arriba, no tindríem prou espai.
Acabat l’àpat tornem a baixar fins al Coll i ara seguim camí per anar al Puig Curull. Arribem a un collet i a la dreta ens enfilem per arribar al cim. El camí que hi puja té els últims metres força costeruts i algun pas ens demanarà una certa agilitat, però sempre fàcil. A salt fem les fotos del grup i ràpidament tornem al camí d’on hem sortit i ara ja tot de baixada ens dirigim a la Salgueda. El camí passa per una fageda, mentre anem baixant. Passem per un abeurador i ja va canviant la vegetació: els faigs són més prims i van donant pas a d’altres arbres, com ara els avellaners.
El camí baixa amb pendent entre moderat i fort fent algunes llaçades fins al Mas. Aquest està compost de tres edificis, dos dels quals en estat ruïnós. El tercer és ben conservat. La masia de Salgueda és una masia que va créixer espectacularment i potser es va construir al segle XVIII, com demostren les dates gravades a diferents llindes de les finestres i a la font que hi ha al torrent, just a sota de la casa. El nom sembla que vindria dels seus estadants, com suggereix una inscripció a la façana de la casa. També podria fer referencia al lloc on es donava sal al bestiar.
Pel costat de ponent surt un corriol, al principi una mica complicat de trobar, que segueix una mica enlairat per la riba dreta del torrent de Salgueda. Passem pel Clot Gros, el Serrat de la Serp i la Creu de Espaulella. El corriol va virant a nord, endinsant-se pel marge esquerre del Riu Ges. A mesura que ens enfilem veiem a l’esquerra el Santuari de Bellmunt. Quan comencem a baixar per entre la fageda som al Clot del Pollastre. Quan per l’esquerra se’ns ajunta un camí, un rètol ens indica que som a l’alçada del salt del Molí del Salt. Una curta i forta baixada ens menaria al toll. Si baixa aigua cal no perdre’s aquest l’espectacle que ens ofereix el riu. No hi anem, doncs no baixa aigua per la extrema sequera que patim i anem directament al Pont Romà. Recuperem el camí en direcció nord i al cap de poc atenyem el pont. Pont de Salgueda o Pont Romà és per a vianants, d’una sola arcada i de gran bellesa. Ha estat descrit com a pont romànic, però gravat a l’entrada de llevant, a la barana de pedra, hi llegim la data de 1846. Al llit del torrent hi ha evidències d’ancoratges anteriors, segurament d’alguna palanca o presa. El paisatge que l’envolta és feréstec; la vegetació envaeix la riera i mig tapa el pont. Si ens allunyem una mica per la riba dreta, tindrem una immillorable imatge del pont.
Creuem el pont i tot seguit agafem un corriol que inicialment va pel marge dret molt arran de l’aigua, el que ens permet una visió del pont esplèndida i també d’alguna gorga. Al cap de poc arribem al Moli Nou, que com a curiositat té una part al municipi de Vidrà i una altra al de Torelló. Al menys així ho indica un terme plantat al mig de la construcció.
Seguim el corriol fins arribar a una pista encimentada que és la que va de Vidrà a Sant Bartomeu de Covildases. La prenem a la dreta i la seguim durant uns 3 quilòmetres. Creuem el riu Ges i després anem seguint el curs del rierol de Vila Vella (o riera de Sant Bartomeu, segons el mapa). Poc després de passar per Can Portella, trobem un rètol que ens diu que som a Can Puig i que el camí porta a Puig de les Àguiles. Prenem aquest camí que puja, cap a la dreta, per la fageda de la baga de Curull. En algun moment hem de creuar la riera i un tronc i una roca que algú ha col·locat expressament ens ho fan més fàcil. El camí es tot a la obaga i per la magnífica fageda va pujant, passant pel Clot de Can Rufià fins arribar altra vegada al Collet de la Font de la Canal. Aquí fem una parada per menjar una mica, però com que el dia ha quedat enteranyinat i bufa un aire molt fred el descans no pot ser gaire llarg i tornem a agafar la marxa, ara passant pel Collet de la Baulella. Pel camí trobem una font i abeurador fets sota un arc de pedra i que ja comença a enrunar-se. És una llàstima, doncs és curiós de veure-la. Finalment arribem a la carretera prop del mas Bracons on acabem la ruta.
josep fortià tor
Fitxa tècnica:
Sortida: Coll de Bracons (1120m) 8:46h –Collada St. Bartomeu (1245m) 0:32h – Coll de Gallina- Coll de Joan – Collet de la Font de la Canal – Puig de les Àguiles (1346m) 1:50h – (esmorzar 20 min) – Puig Curull (1319m) 2:30h – La Salgueda (1019m) 3:20h – Pont Romà (851m) 4:30h – Moli nou – Coll de la Font de la Canal(1248m) 5:30h – (dinar 25 min) – Collet de la Baulella -Mas Bracons 7:40h – Recorregut 16,8km – Ascensió acumulada 905m- Descens acumulat 1009m.
VALL DEL BAC-TALLÒ-PUIG D’OU-Pel pujant del matxo i pujant del Burro-EL TRIADU-PONT DE LLONGARRIU. 06 març2016.
 Avui farem una caminada per la Vall del Bac. Antigament aquesta vall havia estat un formiguer de carros, traginers i ramaders, ja que formava part del la carrerada de marina que anava d’Olot a Camprodon, unint les muntanyes del Ripollès (pastures d’estiu) amb l’Empordà (pastures d’hivern).. L’obertura de la carretera per la vall de Bianya i la desaparició d’aquests tradicionals oficis, va fer caure aquesta petita vall en el més absolut oblit. El punt de referència històric d’aquesta Vall, és l’hostal de la Vall del Bac. L’Hostal es troba al final de la vall quan aquesta es comença a estrènyer i presideix un petit veïnat de masies disseminades. Aquest centenari edifici, és un dels hostals més antics de Catalunya.
Sortim de l’Hostal de la Vall del Bac, on deixem el cotxe i prenem la pista de terra que passa just per darrera l’hostal, en direcció a la masia de Cal Ferrer (les antigues escoles de la Vall del Bac) . Seguim el sender que surt a mà dreta de Cal Ferrer i, a través del lateral d’un prat, sortim a les gorges del molí de la Coromina, avui amb poca aigua. Passem una porta metàlica i arribem al Molí de la Coromina. Ara està restaurat i és una casa molt maca. Seguint les marques, baixem les escalinates del costat del molí i travessem un rierol sec. A partir d’aquí s’inicia l’esplèndid corriol que s’endinsa a l’estret de Bodelquer, que enmig d’un encisador alzinar, va prenent alçada i es va arrapant a les parets de l’estret. Davant nostre veiem les espectaculars cingleres dels Tremolets i els contraforts del Puig Montmajor (Bo de la Creu). Arribem a un punt en que les marques ens indiquen un gir brusc a l’esquerra. Això és degut a que l’antic camí es va perdre per una forta esllavissada, l’any 1989. Som al mirador de la Miranda, cal acostar-nos al caire de les roques per veure una esplèndida vista del Montmajor, de la fondalada de la riera d’Oix i de les Planes del Seguer. Retornats a la cruïlla del gir brusc, tirem decididament amunt. Passem per la font del Seguer, transformada en antic safareig o obi i avui completament eixuta. Uns quants minuts ens separen de la masia del Seguer de Pera, mas abandonat als anys 60, i que actualment torna a estar habitat.
Aquí, un pal indicador ens marca la direcció a seguir, per la pista que surt a l’esquerra de la casa. Seguim la pista una bona estona i arribem al Mas del Cortal, edifici en runes i més amunt al Coll Sagordi amb una magnífica esplanada.
Seguim a l’esquerra fins a un petit prat, la collada del Cortal, on abandonem la pista per seguir les marques, a través d’un esplèndid sender, que entre boixos i alzines, ens duu a través de les feixes abandonades del Camp de la Solana. Les vistes comencen a ser fantàstiques sobre la riera d’Oix i les muntanyes que l’envolten. Uns passos, per sobre les cingleres de la Màniga, anomenats del pujant del Matxo i pujant del Burro, ens fan enlairar ràpidament i sense dificultat. Entre roures monumentals, sortim del bosc i som als solanets de Llonganya on girem a mà dreta per un camí amb forta pujada, però que ràpidament ens duu a una pista superior. Aquí, i ja amb neu, ens parem a esmorzar. Ens trobem als plans de Resclusanys.
Prenem la pista cap a la dreta fins a trobar l’entrada a un corriol a l’esquerra del camí que agafem i ens duu al coll del Faig. A partir d’aquí i sense un camí gaire marcat, tirem amunt per una bonica i densa fageda amb dos espectaculars faigs monumentals que hi trobem abans de fer el cim. Seguim amunt, fins que trobem un sender carener que ja ens dur fins al cim del Talló.
És l’hora de gaudir d’aquestes meravelloses vistes que ens ofereix el cim. Comencem a nomenar tot el que des d’aquesta impressionant talaia es veu: Oix, Castellar, Bianya, d’en Bas, Molló, Rocabruna… I els pics de l’Alta Garrotxa: Montmajor, Puig de les Bruixes, Bestracà, Ferran, Bassegoda, Guitarriu, el Mont… i els Pirineus des del Taga i la serra Cavallera, Puigmal, Balandrau, Bastiments, Gra de Fajol, Costabona, Canigó… Espectacular.
Reprenem el nostre camí creuant els prats fins a les Colladiques i després baixem cap la Collada de Resclusanys. Aquí trobem la pista que agafem cap a l’esquerra i després d’uns 15 minuts i de passar una porta metàl·lica a l’esquerra trobem un corriol que passant pel Coll Salgà ens porta al Puig d’Ou. El camí és molt relliscós per la mica de neu que ha caigut durant la nit. Un cop al cim tenim una visió del Talló i de la separació entre tots dos. Ara tornem a baixar amb alguna culada pel fang que hi ha i, pensant que el camí de tornada surt des de Colladiques, tornem a pujar al coll. Busquem el camí i finalment ens adonem que el camí surt de la Collada de Resclusanys. Amb el que ens ha costat pujar, per la capa de neu, ara tornem a baixar. Abans d’arribar a la pista ja trobem el camí que passa per la font de Resclusanys convertida en safareig. Seguim un llarg corriol que passa just entre el puig del Talló i del puig Ou, seguint el Torrent de Porreres i que desemboca al mas Triadú en runes com a molts masos de la zona. Aquí hem trobat pasturant uns cavalls salvatges. Seguim camí fins el Coll del Triadú. A la dreta del coll, veiem l’església de Sant Andreu de Porreres. L’església romànica es va edificar durant el segle XII. La primera referència documentada és de l’any 946. De la seva estructura és important l’absis semicircular i la porta d’entrada. Ha estat recentment restaurada.
Deixem el Coll del Triadú i seguim el camí avall fins trobar l’estructura d’una casa ven acabada de façana, que sembla, fan servir els cavalls per dormir als baixos. Aquí el camí es torna corriol costerut i pedregós que ens fa baixar de valent per el Serrat d’en Guilla. Trobem un camí a l’esquerra que ens portaria a la Torre i que passa per el torrent de la Garfera. Nosaltres seguim recte per anar a parar al Pont de Llongarriu. Des del camí podem veure uns prats on els cavalls de campen lliurament i l’ermita de Sant Miquel de La Torre. Sant Miquel de la Torre, és una Església que també rep el nom de Sant Miquel d’Avellanacorba, Sant Miquel de Vellanacorba i Sant Miquel de Sacorba. Es troba situada just a tocar de la masia coneguda com la Torre de la Vall del Bac, nom que per si sol ja evoca l’origen de l’edifici: un vell castell medieval que fou patrimoni de la família Bac. És un senzill temple d’una sola nau amb campanar d’espadanya. Arribem a la carretera i ens dirigim cap a l’Hostal on donem per acabada aquesta sortida.
Josep Fortià Tor
Fitxa tecnica
Hostal de la Vall del Bac (579m) 8:30h – Molí de la Coromina (562m) 1:14h – La Miranda (598m) – El Seguer de Pera (619m) – El Cortal (754m) 1.23h – Coll Sagordi (814m) 1:36h – Pujant del Matxo (903m)- Plans de Resclusanys (1096m) 2:00h – (esmorzar 20 min) – El Tallò (1272m) 4:00h – Les Collaqiques – Collada de Resclusanys – Puig d’Ou (1299m) 5:07h – El Moscador – (dinar20min) – El Triadú (908m) 7:08h – Serrat d’en Guilla – Pont de Llongarriu (589m) 8:07h – Hostal 8:15h.- Recorregut 19,4km. Ascensió acumulada 1140m.
Sta. Magdalena de Puigsac – Taga – Puig Sestela – Coll de Pal – Pla del Gorg – l’Orri Vell. 31 gener 2016
Avui tornarem a caminar per la Serra Cavallera, que conjuntament amb la de Sant Amand i el Taga, són el contrafort de migjorn d’un dels cims més emblemàtics dels Pirineus catalans: el Puigmal. Aquesta serra va ser més coneguda quan un pagès o un ferrer -hi ha dues versions de la història- van trobar unes pedres negres que tenien poder calòric i que es començaven a conèixer a tot arreu com a font d’energia: el carbó. Les grans companyies mineres comencen l’explotació de les mines l’any 1838 i l’activitat s’allargà fins que el 1967 es va tancar l’última mina i amb ella el ferrocarril que havia arribat a la comarca el 1880. El carbó d’aquesta conca minera existeix gràcies a processos que van fer possible la formació d’un mar interior a Catalunya, fa milions d’anys. La descomposició de la vegetació tropical existent, la pressió produïda per l’assentament dels materials i el pas del temps, van crear el carbó i fins i tot una mica de petroli. Els jaciments d’Ogassa són de carbó del tipus hulla, de gran poder calòric i molta qualitat. Es troba al mig de grans falles i encavalcaments, cosa que fa molt difícil i perillosa la seva extracció.
Sortim en direcció a Pardines. El primer entrebanc el tenim a Ribes per trobar la sortida cap a Pardines. Un cop la trobem, seguim per una carretera molt estreta fins arribar al poble. Allà ens trobem amb la sortida de tots els senglaners i amb els carrers tant estrets hem de fer algunes maniobres per poder travessar i agafar una pista encimentada que ens portarà a Sta. Magdalena de Puigsac. Aquí deixem el cotxe en un petit espai que trobem davant de l’ermita i un cop equipats comencem la nostra ruta.
El nom de Pardines té els seus orígens, segons els etimologistes, en el nom parietinas, que vol dir ruïnes d’un edifici (parets). Ja és documentat l’any 839. Les muralles van ser construïdes a principis del s. XIV, quan Pardines pertanyia al Regne de Mallorca. Aprofitant l’absis romànic de l’església s’aixecà la torre de defensa i guaita i es va fortificar. De les muralles de l’antic recinte, anomenat castell o “força de Pardines” només es conserva un pany de paret, amb les espitlleres, a la plaça del Pedró i un altre al llarg del carrer Major. Santa Magdalena de Puigsac és una capella romànica d’una sola nau rectangular. La porta d’entrada a migdia té adossat un porxo. En recent restauració s’ha obert un ample finestral sota l’espadanya de dos ulls, aprofitant una antiga obertura, que permet veure permanentment l’interior de la nau amb l’absis al fons. Com a curiositat podem veure un púlpit adossat al mur exterior que rodeja l’ermita, emprat amb tota probabilitat per adreçar-se a la nombrosa parròquia que s’aplegava en dies d’aplec, al prat proper.
Passem per Can Roca i tot seguit agafem un trencant a la nostra dreta que passa pels Fangassos i al costat del Torrent de Burguil. Anem pujant tot seguint aquesta pista, en molt males condicions que passa pel mig dels prats fins arribar al Pla d’Ull de Bou on hi ha un abeurador pel bestiar. El camí segueix fins la Portella però nosaltres agafem en direcció SO, seguint algunes traces. Ja en el prat i amb una pujada una mica forta anem a parar a pocs metres del cim del Taga que és el més elevat de la Serra de Conivella i de tota la zona.
El seu cim esvelt i la seva avançada posició sobre les valls del Ter i del Freser, fa que domini un extens territori ple de valls, però sobretot posseeix una magnífica panoràmica sobre els alts cims del Pirineu oriental, des de el Puigmal fins el Canigó, al nord; Moixeró, Cadí, Pedraforca, Ensija, a ponent; i totes les serres de la Garrotxa a llevant. Al sud podem contemplar el coll de Jou als nostres peus, que ens separa de la Serra de Sant Amand i tot el rosari de serres que conformen els límits entre el Ripollès i l’Osona. En dies clars el Montseny i Montserrat, posen taló de fons a l’horitzó on sols faltaria albirar la nostra estimada Mar Mediterrània. És un dels cims iniciàtics i emblemàtics de Catalunya.
Ara ens caldrà baixar cap a la Portella d’Ogassa, que separa el Taga de la Serra Cavallera. Aquest és el pas natural i el més curt per anar de la vall de Ribes (Pardines) a la de Sant Joan (Ogassa) passant per Sant Martí, l’altre veïnat de la part alta del municipi d’Ogassa, en la que podem trobar una interessant església romànica del s. XI.
Un cop passada la Portella comença la pujada cap al la Coma d’Olla, per un camí molt senzill, tot carenant, i gaudint dels bucòlics entorns de Pardines a la vessant nord. Arribats a dalt i després d’un parell de fotos seguim la carena, també un filat que divideix les pastures dels termes de Ogassa i Pardines, fins que ja podem albirar davant nostre un perfil arrodonit amb una torre feta de pedres al cim. Aquest és el punt culminant de la Serra Cavallera, el Puig Estela. Des d’aquí dalt i al vessant septentrional veiem el poblet d’Ogassa als nostres peus i les valls del Ter.
Al baixar i després de creuar el filat que divideix les pastures, passem a prop d’una cabana de pedra seca al Pla Cubilar. Ja som al Coll de Pal que separa en dos la Serra Cavallera. A la seva dreta, a la part oriental, s’alça el Puig del Pla de les Pasteres, principal elevació de la llarga carena que davalla lentament fins a Camprodon. Aquest Coll a 1.776 m. és un pas molt antic per comunicar les poblacions de Pardines, Surroca i la vall de Camprodon. Antic camí de transhumància. Molt a prop del coll hi ha el que sembla que podrien ser tres entrades a antigues mines. No vàrem trobar ningú que ens ho pogués confirmar.
Seguim baixant en direcció NO i tot passant pel Pla de Pòrtoles i pel Clot de les Tores al Pla del Gorg on trobem l’Estany del Tarter, que degut a la extrema sequera que estem patint ha quedat reduït a un bassal gran. L’estany del Tarter és un petit estany envoltat de prats i es troba als peus d’una tartera, d’on li ve el nom. formava part de anterior zona humida “Estanys i basses de la Serra Cavallera”.
Seguim cap a la barraca del Orri Vell i passem pel Serrat Negre i per Ribespenyes i Can Roca, on ens parem a parlar amb una persona que acaba de tallar un freixe per la calefacció de la casa i contem les anelles del tronc. Passen de cinquanta. L’arbre ha caigut malament al mig del camí, però ells amb el tractor ho solucionem molt rapit. Amb pocs minuts ja arribem a Sta. Magdalena fi de la ruta.
Al començar a tornar, ja motoritzats, trobem un pastor amb un gran ramat de vaques que venen en direcció contraria i ens diu que en tenim per un quart, ja que el ramat es gros, o podem fer la volta. Li preguntem per on i ens torna a dirigir a Puigsac i allà agafar el camí que surt perpendicular a l’ermita i passant per Vilaró i Pujalt surt a uns 2km abans d’entrar a Pardines des de Ribes. Així ho fem.
Si heu d’anar a Sta. Magdalena de Puigsac i us voleu estalviar passar per dins el poble podeu agafar aquest trencant a la dreta, abans d’arribar a Pardines, en una pista encimentada i amb l’indicador de Pujalt – Vilaró. Atenció si hi ha glaç o neu, a l’entrada a Vilaró hi ha unes corbes en un pont que solen estar glaçades.
La Serra Cavallera no és menys coneguda per la llegenda del comte Arnau, senyor feudal que maltractava els seus vassalls, defraudava la soldada als mossos i seduïa les donzelles. S’enamorà de l’abadessa del monestir de Sant Joan i cada nit l’anava a veure, fins que un dia la va raptar i la va matar. Quan el comte morí, fou condemnat a córrer sense parar amb el seu cavall de flames per les muntanyes de Cavallera. Nosaltres no ens l’hem trobat.
Salut
josep fortià tor.
Fitxa tècnica:
Sta. Magdalena de Puigsac (1268m) 9:13h – Fangassos – Torrent del Burgil – Prats de les Vinyes – Les Escomes – Pla d’Ull de Bou – Taga (2034m) 2:20h – Coma Llonga – Portella d’Ogassa (1792m) 3:20h – Puig de Coma d’Olla (1934m) 3:45h – Puig Sestela (2006m) 4:15h – Coll de Pal (1783m) 5:10h – Pla de Pòrtoles – Pla del Gorg – Estany de Tarter – Barraca de l’Orri Vell (1561m) 6:25h – Serrat Negre – Sta Magdalena 7:15h . Recorregut: 17km. – Ascensió acumulada 1020m .
 Sota les cingleres de Tavertet sorgeix l’embassament de Sau, que reté el curs del riu Ter. L’any 1962, aprofitant el desnivell de la vall entre els cingles i les Guilleries, s’inaugurà el pantà de Sau. Sota les aigües descansa el nucli antic de Sant Romà de Sau, un poble submergit del qual només en sobresurt el campanar romànic de l’església del S. XI, és l’indicador popular del seu nivell.
|
