Hostalets d’en Bas – Sant Miquel de Castelló – Serra del Llancers – Coll de Bracons – Font Tornadissa – Coll de Joanetes – Les Olletes – Sant Privat d’en Bas. 6 octubre 2013
Després de deixar un cotxe a la Plana d’en Xurri, a Sant Privat, anem cap a Hostalets de’n Bas, que és on començarem la sortida d’avui. Una de les imatges més belles i conegudes del poble, que pintors i fotògrafs han immortalitzat al llarg de la història, és el carrer Teixeda. Destaca per les cases amb les corresponents eres al davant, ben restaurades i arrenglerades l’una al costat de l’altra i les llargues balconades de fusta mostrant centenars de testos amb geranis i altres flors, conformant així una mena de jardí urbà de notable impacte visual. Fets meritoris que han permès al poble d’Hostalets ser catalogat com a conjunt històric-artístic. Aixecant la mirada a les muntanyes del davant, criden l’atenció les cingleres de Falgars, presidides per la silueta de l’ermita de Sant Miquel de Falgars o Castelló.
Deixem els cotxes en un aparcament en una de les entrades del poble i desprès de travessar-lo en direcció al veïnat de Bigorra arribem a una cruïlla on hi ha diversos indicadors de rutes. Nosaltres prenem el trencall que va a buscar la falda de la muntanya i on un rètol ens indica la direcció de Sant Miquel. Aquest camí asfaltat ens acosta al cementiri i passem per diversos masos que deixem a banda i banda per enfilar-nos a la part més alta del carrer. D’allà surt el sender de Sant Miquel a la dreta (hi ha un indicador). El camí està perfectament senyalitzat. Seguint l’indicador entrem al bosc que a aquesta alçada és majoritàriament d’alzina tot passant pel costat del filat dels Vinyets. Haurem de superar una forta pujada que en pocs metres ja ens deixa al camí que ens porta al cingle. Ens sobta que el terra sembla una catifa feta de fulles i no ens expliquem el seu origen fins que en un lloc ens trobem amb una pila de calamarsa que té mes de un pam de gruix. Aquí està la causa de la catifa. La calamarsada que va fer abans d’ahir. Seguim la pujada en ziga-zaga i poc a poc veiem com, a mida que pugem, les espècies caducifòlies guanyen terreny a l’alzina fins trobar una bonica fageda poc abans d’arribar al cingle. Pugem amb decisió pel camí marcat, sense visió pràcticament ja que el bosc és molt espès. A pocs metres per sota de la capella trobem un rètol que ens indica el camí cap a Joanetes, nosaltres hem d’anar en direcció contrària. Després d’una hora de pujar i pujar creuem el Portell de Sant Miquel, un pas estret entre la roca molt característic just abans de trobar el camí que pocs metres més a l’esquerra ens deixa a l’esplanada on hi ha el mirador i l’església de Sant Miquel. Tot i la seva modesta alçada, 953 metres, la vista cap a la plana garrotxina és sensacional. Bonica esplanada i excel·lent mirador del Bassegoda, el Puigsacalm, el pla d’Aiats, el Canigó i la vall d’en Bas i la Garrotxa en general. L’ermita de Sant Miquel de Castelló, d’origen romànic, s’enlaira sobre l’impressionant contrafort del Serrat de Sant Miquel. Des del 1974 l’edifici està habilitat com a refugi de muntanya pel Grup Excursionista i Esportiu Gironí. Després de llegir amb atenció la interessant història de l’ermita escrita sobre una placa metàl·lica en la porta, ens reunim junt a la tanca de fusta al llindar del penya-segat on esmorzem. Aquí us reprodueixo l’escrit de la placa:
AMIC VISITANT
ET TROBES EN UN LLOC QUE A TRAVÉS DELS SEGLES HA ESTAT UN POBLAT
REDUCTE IBERIC AUSOCERETÀ. MÉS TARD POSSIBLEMENT UN TEMPLE ROMÀ
DEDICAT A MERCURI. DESPRÉS “ORATORIUM” VISIGOTIC SOTA L’ADVOCACIÓ
DE SANT MIQUEL. DURANT LA MARCA HISPANICA LLOC FORTIFICAT DE
REDUIDES DIMENSIONS PER DEFENSAR LA FRONTERA. MÉS TARD FOU
POSSESSIÓ DELS VESCOMTES DE BESALÚ AMB EL NOM DE “CASTRO CASTILIONIS”
QUE FOREN ANOMENATS TAMBÉ VESCOMTES DE BAS ÉSSENT LLUR RESIDENCIA
FINS QUE S’ALÇAREN AL CASTELL DE PALAU DE MALLOL. DES D’ALESHORES
FOU OCUPAT PER UN “CASTLÀ” QUE EL TENIA PELS VESCOMTES. EN EL SEGLE XV
FOU CONCEDIT PEL REI JOAN II A FRANCESC DE VERNTALLAT CABDILL
DELS REMENCES ANOMENANT-SE CASTELLÓ DE BAS.
FOU ASSETJAT I CONQUERIT PELS FRANCESOS I MES TARD ALLIBERAT
PELS PAGESOS PATRIOTES A LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA.
CANVIA DE MANS DURANT LA GUERRA CARLISTA I SOFREIX LES CONSEQUENCIES DELS FETS DE 1936. FINALMENT RECONSTRUIT PEL GRUP EXCURSIONISTA I ESPORTIU GIRONI L’ANY 1972.
LA CAPELLA ACTUAL DE SANT MIQUEL ES LA ROMANALLA DE L’ANTIGA CAPELLA DEL CASTELL LA QUAL FOU RESTAURADA EN EL INTERIOR
PER MOSSÉN LLUIS GASSÓ L’ANY 1947.
Tornem al collet i continuem pel GR en direcció a Falgars. Passem per una porta/tanca de ferro i al cap de poc trobem un sender que surt a la nostra dreta en direcció al coll de Bracons. Prenem aquest sender que torna a pujar suaument cap als Rasos de Pibernat. Anem seguint senyals i creuem la zona oberta dels Rasos, dirigint-nos ja cap a la base de la Serra de Llancers. El camí recorre el vessant nord de la serra, a mitja alçada. Es tracta d’un camí força planer, ja que bàsicament va flanquejant. És un terreny molt obac i humit. Cap a la nostra dreta tenim, sempre que els arbres ens ho permeten, una bona visió lateral del Puigsacalm i la seva serra, a l’altra banda de la fonda riera de Joanetes. Anirem seguint aquest camí obac d’est cap a oest, gaudint d’un paisatge de inici de tardor ben bonic en una gran fageda. Passem per la font del Llancers que avui ens ofereix un doll abundós. Anem avançant fins arribar al Pla de Llancers, una inflexió al mig de la Serra que la parteix en dos. Aquí el camí canvia de vessant, i ara continuarem cap a l’oest però per la banda de solell. El vessant sud és molt diferent, creuarem una gran fageda, i anem avançant pràcticament de pla. El caire de la serra ens queda poc més amunt a la nostra dreta.
Al cap d’una bona estona de caminar ens situem gairebé a l’extrem occidental, sota el Pla de la Grevolosa, un petit promontori al final de la serra que queda a la nostra dreta. Uns metres més endavant el camí desemboca en una pista que desprès de passar una tanca ens porta en pocs minuts al Coll de Bracons. Aquí travessem la carretera i a l’altre banda els senyals ens indiquen que hem de grimpar pel terreny rocós que frega la carretera. Es tracta simplement de pujar uns cinc metres de zona rocosa. En pujar la roca veiem un rètol que ens indica el camí per anar a la Font Tornadissa i al Puigsacalm. El camí però, és evident en ser un corriol molt fressat que puja lleugerament tot endinsant-se per una fageda. Quan portem poc menys de 20 minuts caminant veiem el Tossell Gros en front nostre, el camí el deixa a la dreta i en pocs minuts ens trobem amb dos grans faigs. El camí gira en aquest punt a la dreta i guanya alçada ràpidament. En arribar al cap d’amunt de la pujada (la Collada de Sant Bartomeu) trobem un camí que gira a la nostra esquerra. Unes aspes grogues pintades a un arbre ens indiquen clarament que no és aquest el camí que hem de seguir. El que hem de fer es seguir els senyals grocs i blaus i vermells i travessar el petit cordill que fa de tanca. En travessar la collada el camí gira a la dreta i s’endinsa per una zona ja molt més humida.
El camí segueix sense guanyar alçada. Poc després veiem l’ermita de Sant Bartomeu de Covildases. Seguim tranquil·lament pel corriol sense cap dificultat fins arribar a un punt on el camí puja fent ziga-zagues. En arribar a dalt el corriol davalla lleugerament i podem veure, entre els arbres, Vidrà a la nostra esquerra. També destaca ja el Coll Manter.
El camí arriba a una bifurcació on un rètol ens indica dos possibles camins. El de l’esquerra (que davalla lleugerament) ens portaria a Vidrà passant per la ja esmentada ermita de Sant Bartomeu de Covildases, el de la dreta ens porta en menys de 5 minuts a la Font Tornadissa. Aquest és un bon lloc on aturar-nos una estona. El paratge que envolta la font ens permet gaudir de tota la bellesa de la fageda.
El camí segueix pel prat que s’estén darrera la font amb un pendent una mica fort, però sense dificultats. En arribar a la part superior del prat ja som als Rasos del Manter. Sabrem quan hi hem arribat pel filat que els ressegueixen. En arribar al filat que delimita els rasos hem de seguir cap a la dreta tot guanyant vistes sobre el Santuari de Bellmunt i la població de Vidrà (situats ara a la nostra dreta). El camí guanya alçada de forma suau fins arribar a una porta de fusta que ens permet creuar el filat. En travessar-lo arribem en 5 minuts al Collet de Clivillers. Ara fem una parada per dinar i quan tornem a reprendre la marxa i sota el rètol que ens indica el camí del Pas dels Burros a la dreta, hem de decidir quina ruta seguim. Aquí ens separem en dos grups, un que passa per aquest camí i l’altre pel camí normal. Portem dos gossos i amb les roques tan humides es una mica perillós passar per aquests penya-segats. Quedem que ens trobem al Coll de Joanetes.
El camí continua un altre cop per una fageda. Arribem a un rètol indicatiu (uns metres més enllà hi ha una farmaciola). El camí de la dreta ens porta directament al cim del Puigsacalm que es a tocar. Només caldria fer la darrera pujada per tal d’arribar-hi, però com tothom ja hi ha estat i la pluja la tenim cada cop més a prop anem directament per anar baixant. La nostra baixada es fa una mica complicada per els gossos i per les condicions del terreny. Tot i així arribem els dos grups alhora al coll i sense dedicar temps als comentaris, doncs comença a ploure, ens dirigim cap les Olletes. Ens equipem amb les capelines i paravents, ja que aquí quan plou ho fa de debò, i anem baixant. La pluja ja no ens deixarà fins poc tros abans d’arribar a baix. Passem per Les Olletes, encara amb pluja, i com ja anem força molls no ens parem per gaudir d’aquest indret.
Les Olletes és un santuari que es troba dins una cova al vessant nord del massís del Puigsacalm, just sota Santa Magdalena del Mont. En aquest punt hi ha un caminet que baixa fins a la font de les Olletes. El nom de les “Olletes” prové, segons la llegenda, al fet que la imatge fou trobada dins una de les moltes cavitats en forma d’olla que es troben pels voltants. La tradició diu que el segle XVI, els monjos de Sant Corneli (Santa Magdalena), en abandonar el priorat, van amagar la imatge de la Verge en un petit forat a la muntanya. El 1855 es va decidir perforar la roca i fer-hi una petita capella. Cal dir que un primer projecte preveia que l’altar i les ornamentacions fossin treballades a la mateixa roca, però un accident va fer abandonar aquest projecte. La reixa també és la original de l’època. La imatge original que va inaugurar el santuari el 1895 es troba a la parròquia de Sant Privat d’en Bas. Curiosament és una Verge invocada per guarir els mals del bestiar.
En poc temps i ben molls arribem al Pla d’en Xurri, sort que ha parat de ploure . Aquí tenim el cotxe que ha de servir per portar els conductors a buscar els que hem deixat a Hostalets. Un cop tots reunits ens posem roba seca i fem el camí de tornada ja pensant en quina serà la pròxima sortida.
Salut.
josep fortià tor
Fitxa tècnica:
Hostalets (437m) 9:20h – Sant Miquel (933m) 1:13h – (esmorzar 27 min) – Font dels Llancers (1082m) 2:15h – Pla de Llancers (1177m) 2.51h – Collet de Rabadans – La Grevolosa (1205m) 3:33h – Coll de Bracons (1148m) 3:50h – Collada Sant Bartomeu (1257m) 4:17h – Font Tornadissa (1302m) 4:50h – Coll del Ferrer (1389m) 5:00h – Collet de Clivillers (1431m) 5:43h – (dinar 38min) – Coll de Joanetes (1308m) 6:40h – Les Olletes (1067m) 7:16h – Pla d’en Xurri (634m) 8:17h.
Distancia recorreguda 18,63km – Ascensió acumulada 1172m. – Descens acumulat 965m.
