Piló del Bellmaig

PilódeBellmaig(Vallespir)12febrer2012-Guia:JosepFiguls

Arles sur Tec (263m) – Esmorzar 1:56h(963m) – Piló de Bellmaig 2:55h (1283m) – Coll de Paracolls 3:51h(902m) – Dinar 4:11h (794m) – Arles sur Tec 6:11h (263m).

Sortim aviat de Cassà una mica arronsats per la fred (-5º C). Desprès de parar a Figueres, on ens trobem amb la resta de companys, ens dirigim cap a la Catalunya Nord, ja que avui ens endinsarem en una comarca força desconeguda per la majoria de nosaltres: El Vallespir. Aquesta comarca està vertebrada pel riu Tec, que la travessa d’Oest a Est, des del seu naixement al vessant oriental del cim de Roca Colom. Dominat al Nord pel Pla Guillem i pel Canigó, al sud s’enfila pel Comanegre i el roc de Frausa. El Vallespir mitjà, que es el nostre destí, es un conjunt de valls de vessants rosts i boscats, dominades per alzines al solell i roures i castanyers a l’obaga. La roureda primitiva ha estat substituïda en gran part per castanyedes artificials que han trobat uns mercats interessants en la industria de construcció de botes, relacionada amb la vinicultura. Ens dirigim a Arles sur Tec on començarem la nostra caminada cap el Piló de Bellmaig (1283m).

En arribar a Arles i passant per pel Barri d‘Amunt travessem el riu i aparquem els cotxes en una esplanada just al costat del que devia ser un espai per a festes a l’aire lliure. Esperem a veure la cara del primer a sortir dels cotxes doncs estem a -7ºC . Un cop comprovat que es pot aguantar, ens equipem, i ben abrigats comencem a caminar. Passem pel que queda del cobert -sembla que va patir un incendi- i de seguida agafem un corriol cap a la dreta que amb un fort pendent (ja no trobarem cap planer fins dalt) ens portarà al cim. Al principi, com estem a redós del vent, l’esforç ens ajuda a entrar una mica en calor, però a mesura que anem guanyant alçada el vent es més fort i ens hem de tornar a abrigar. De totes maneres la magnífica vista del Canigó, que cada cop es va fent mes imponent, ens compensa l’esforç i la fred.

Després de reclamar unes quantes vegades al guia que teníem gana, aquest busca un recés per posar combustible a les màquines i poder continuar amb la pujada. Reprenem la marxa i cada cop el bosc es fa més clar fins a donar pas a un espai amb matolls i ginesta. Aquí trobem un trencant del camí i l’indicador que ens guia cap a l’esquerra per anar a Bellmaig. Abans d’arribar a dalt trobem un petit tros on hi ha instal·lades unes cordes per ajudar i en pocs minuts ja som al cim. Amb el vent que bufa, el cel es d’un serè impressionant i et porta el Canigó que sembli que quasi el puguis tocar, amb les Gorges de la Fou i el poble de Cortsaví al seus peus. El Puig de Bellmaig és el cim culminant de la serra de Montner (1280m) i termenal dels municipis d’Arles i dels Banys d’Arles. Es un mirador privilegiat sobre el Vallespir, el Rosselló i del Pirineu Oriental i també sobre l’Alta Garrotxa i l’Alt Empordà.

Baixem tot seguint la carena fins arribar al Coll de Paracolls (902m). Sota el Coll hi havia una masia i antic castell del municipi de Banys d’Arles. Aquí trobem el GR-10 i un camí que es dirigeix a la Bateria de Santa Engràcia. Nosaltres baixem pel GR-10 i buscant un petit recer ens parem per dinar. El vent cada cop es més intens i fa que aquesta aturada sigui curta, sense opció a la sobretaula. Tornem al camí que va baixant lentament amb moltes esses i en algunes girades ens trobem amb un gruix de fulles, apilades pel vent, que ens arriben a genoll. Poc a poc ens anem acostant a la Vila i tenim els teulats de les cases mes a prop. Passem prop de Can Valent travessant uns prats i arribem a la Batllia d’Avall on encara es conserven, en molt malt estat, les restes d’una Farga Catalana, que fonia el mineral que li arribava amb vagonetes de la mina d’Aveter, a Cortsaví. Després de passar un pont entrem en el nucli d’Arles.

Arles sur Tec és una vila que es va desenvolupar al voltant de l’abadia benedictina de Santa Maria. L’abadia fou fundada poc desprès del 778 per un monjo vingut de terres ocupades pels sarraïns i és un dels més interessants edificis romànics d’aquesta època. També conserva un magnífic claustre gòtic del segle XIII. A prop de l’entrada es troba la Santa Tomba que és un sarcòfag del segle IV. Una llegenda ens diu que contenia els cossos dels sants Abdó i Senen i que miraculosament del seu interior brolla aigua de manera ininterrompuda. Segons la tradició popular, a finals del segle X, l’abat Arnulf va portar els cossos a l’abadia de Santa Maria d’Arles des de Roma per lliurar les contrades de una plaga de simiots. D’aquesta abadia s’estengué el culte als sants sota la denominació popular de sant Nin i sant Non com a patrons dels pagesos. A partir dels segles XVI – XVII varen ser substituïts per sant Isidre.

Amb molta fred encara, en tot el dia no hem passat de -1ºC, i amb la sensació de més fred que dóna el vent fort que hem tingut, anem cap els cotxes. En passar per davant la Casa de la Vila, ens parem i entrem a veure el seus jardins i el monument al caiguts a les dues guerres mundials (quasi tots el noms són catalans, comenta algú). Per fi arribem a l’aparcament enfredorits i pensant que ja comentarem la jugada en un lloc més a recés. Pugem als cotxes i sense entretenir-nos comencem la tornada. A mig camí ens parem, continua bufant molt forta la tramuntana, i entrem en un lloc una mica calent. Tothom demana coses calentes, cafès, infusions… Sols un valent es pren una cervesa fresca. Quedem que aviat ens tornarem a trobar a una altra sortida que ja s’està preparant i que segurament serà a l’Alta Garrotxa. Salut i bon retrobament.

 

Tarja Federativa 2023