Llacs de Carançà – 31 agost 2014

Vallter2000 – Coll de la Geganta – Coma de Bacivers- Ref. Ras de Carançà – Estanys de Carançà – Coll de Carançà – Coll de Tirapits – Coll de la Marrana – Vallter. 31 agost 2014.

Aquesta és una sortida imprescindible per tal de conèixer com són les valls pirinenques, unes valls sovint feréstegues i salvatges, però d’una bellesa impressionant. Avui anirem a conèixer la vall de Carançà, una vall mítica del Pirineu Oriental, amb els seus estanys que són reclam d’excursionistes durant tot l’any, i també la Coma de Bacivers, potser no tan coneguda però que ens descobreix també un dels indrets més bells d’aquest sector del Pirineu. La sortida és llarga, amb un desnivell acumulat d’uns 1500 metres aproximadament; i potser és per això que cal estar un xic avesat a fer travesses pirinenques. Això sí, de dificultats tècniques no n’hi han, sempre que es faci en temporada d’estiu.

Sortim de l’aparcament de les pistes de Vallter i ens dirigim cap al remuntador que puja a Xemeneies. Anem pujant tot seguint el remuntador fins el seu final on el travessem i ens enfilem fins a sota la Xemeneia on girem cap a l’esquerra i travessant el pla de la Regalíssia, per sobre la Font de la Perdiu arribem al Coll de la Geganta. Es un coll molt planer que pròpiament es una depressió de l’ampla carena. Des de aquí amb una vista esplèndida, a la nostra esquerra (O) el Bastiments i per la dreta el Pic de la Dona, mirant cap el Nord podem entendre el que es una vall glacial. És el Circ i la Coma de Bacivers, flanquejat a la dreta per la Serra Gallinera. Ens dirigim cap a l’esquerra fins a trobar el camí que ve del estany de Bacivers. Poc a poc anem baixant sota els vessants estimbats del Coll per un paratge cobert de prat i pedres i abans d’entrar al bosc i a sota del pic de Prats de Bacivers ens parem a esmorzar.

Continuem el camí que ara ja és tot pel costat del riu de Bacivers i entre aiguamolls, roques i petis salts ens portarà fins el Refugi del Ras de Carançà. Al davant nostra veiem el Coll Mitjà flanquejat pel pic Rodó (esq) i el Gallinàs (dr). En aquest camí els més avesats ja comencen a trobar alguns bolets: pinetells, ceps, rossinyols… Tot i l’afició que dóna aquesta troballa, hem de ser conscients que la sortida és molt llarga i que si ens entretenim amb aquesta activitat es farà fosc abans de arribar al cotxe, ja que hem sortit una mica tard. Estem a la jaça dels Bourros.

Arribem a una Cabana de Plàstic molt ben situada en una mica de clariana, amb el riu al costat i uns magnífics pins al voltant. En aquesta cabana, de fusta i plàstic de color blau, que està en bones condicions, hi trobem un bon refugi per si ens cal. Té dues plantes, llar de foc…Va ser construïda per una família per tal de passar-hi tot un hivern (no fa gaire anys). Després de la inspecció continuem el camí. Ens falta poc per arribar al Refugi del ras de Carançà. Passem pel pla de Bacivers, que és un indret d’alta muntanya una mica salvatge, i per una mena de replà en una carena i prenem un camí ample que, després de travessar un pont de fusta sobre el riu Carançà, ens deixa al davant del refugi. El refugi del Ras de Carançà està situat estratègicament al mig de la vall, en un pla cobert de pastures on la vall s’eixampla i en una cruïlla de camins per on hi passa també el GR 10.

El riu de Carançà, tributari del marge dret de la Tet, neix als peus dels pics de la Vaca, on hi ha el bonic i feréstec circ lacustre dels estanys de Carançà. A partir d’ara fins el Coll de Carançà tot el camí és de pujada

Comencem el camí després de proveir-nos d’una mica d’aigua, doncs el dia es força calorós i ens tornem a posar al bosc, però ara per seguir al costat del riu Carançà. El camí es va enfilant pel bosc fins arribar al Planell de la Bassa on ens trobem amb uns petits prats amb aiguamolls i unes basses d’aigua. Ara el camí que ens queda fins al coll es qüestió de planer i forta pujada, planer i….. Després d’una pujada que sembla que mai s’acaba sortim l’Estany de les Truites que és l’estany natural més gran d’aquestes muntanyes. El camí creua el torrent a la part del desguàs, situat al marge nord de les aigües i el voreja pel costat esquerra (E). Té molt bones vistes sobre la vall i és lloc de repòs ideal. És temps de fer fotos i de posar-se a badar. L’indret s’ho val. És el mes gran i com tots amb unes aigües completament transparents. Aquí i després de refrescar-nos una mica, aprofitem per dinar. La gana ja està feta, ja son dos quarts de quatre de la tarda. Un cop hem recuperat una mica de forces, aixequem el vol tot vorejant el llac i després pels Planells de l’estany que es zona de prats situada al sud del estany Gran.

Passem per davant d’una cabana de pastors de murs de pedres (semblant a la de Tirapits) que ens pot servir d’aixopluc si això fos necessari i arribem a l’Estany Negre. És preciós, amb unes aigües molt nítides que conviden a fer-hi una parada. És un lloc idíl·lic amb molt bones vistes sobre el Pic de l’Infern i el pic de la Fossa del Gegant. El flanquegem pel costat esquerre (E) i el camí continua pujant per passar per sota dels contraforts inferiors del vessant nord de la Pica del Gegant

Ara ens queda una pujada curta però molt forta fins arribar al estany Blau. És el primer d’un sistema d’estanys on el primer (estany Blau) alimenta a l’estany Negre i aquest al de les Truites. Diuen que l’aigua del primer estany no es gaire freda en aquesta època però sí que ho son les aigües de la resta d’estanys. No ho hem comprovat. El que si podem comprovar es l’origen del nom d’aquest dos estanys, doncs i per causa de la seva profunditat, en un les aigües es veuen de color negre i a l’altre de color blau.

Ara ens enfilem fins el Coll de Carançà des d’on sembla que els estanys es troben tots a una alçada similar, però en el mapa de desnivell podem apreciar la diferent alçada a la que es troben i les nostres cames en poden donar fe. Aquí ja comença a fer fred, ens abriguem amb quasi tota la roba que portem i després d’admirar el paisatge als 360º i amb una marxa una mica viva seguim el GR11 passant pel Coll de la Vaca, Coll de Tirapits, Barraca de Tirapits, Aigols Podrits. Travessant les primeres passes del Freser enfilem l’última pujada que ens queda per avui, que és per arribar al Coll de la Marrana. Baixem del Coll i agafem el camí que passant per les restes que queden del Xalet Vell va cap a les Conques d’en Serradell.

Aquest refugi es va emplaçar als peus del coll de la Marrana, entre el coll i el Gra de Fajol i es va inaugurar el 25 de juliol de 1909. És un lloc completament inhòspit, amb vents huracanats a vegades de 200 km/h i amb temperatures mínimes que fàcilment arriben a -25ºC. Hi ha l’aigua del naixement del Ter, però no hi ha llenya. La construcció era d’estil modernista, amb voltes gòtiques. El resultat va ser la ruïna en pocs anys. La coberta exterior no era prou impermeable per evitar l’entrada d’aigua i evitar l’efecte del glaç que obria les parets. Es va anar degradant fins quedar destruït. Mala fi pel primer refugi de muntanya de la Península Ibèrica i segon dels Pirineus després del de Cortalets al Canigó. Finalment arribem a l’aparcament on tenim el cotxe. Ja és fosc. Potser hem apurat una mica massa. En previsió, un altre dia portarem el frontal, per si de cas.

Salut

josep fortià

Fitxa tècnica: Guia Josep Figuls

Sortida Vallter 2000 (2107m) 9:30h – Coll de la Geganta (2527m) 1:18h – (esmorzar 25min) – Jaça dels Bourros – Coma de Bacivers – Refugi lliure (2038m) 3:30h – Pla de Bassibes – Refugi Ras de Carançà (1882m) 4:00h – Torrent de Carançà – Planell de la Basse – Estany de Carançà o de les Truites (2257m) 6:00h – (dinar 30min) – Estany Negre (2491m) 7:30h – Estany Blau (2565m) 8:03h – Coll de Carançà (2715m) 8:33h – Coll de Tirapits (2780m) 9:03h – Coll de la Marrana (2527m) 10:23h – Vallter 2000 11:10h.

Distancia recorreguda: 24,70 km- Ascensió acumulada: 1450m.

 

Tarja Federativa 2023