Els pessebres d’en Jaume


Des de fa molts anys, quan arribava el començament de desembre, de manera gairebé igual any rera any, sonava el timbre de casa per un motiu especial. A vegades, ja sense obrir la porta endevinava de què es tractava. Algun símptoma m’avisava: un estossec prou fort, unes paraules greus adreçades al veí, la moto engegada… Sí, es tractava del que em pensava, del que també m’esperava. Eren els dies previs al Nadal i en Jaume preparava el pessebre que a les vigílies de les festes, la Colla aniríem a portar a algun cim de les nostres comarques, tal com és tradició en molts centres excursionistes.

Cada any era el mateix ritual: em deixava un soc, o una branca de suro triada i clavada sobre una rodella també de suro. Les figures del naixement de plàstic enganxades amb “pega rabiosa” segons ell. Un tros de planxa d’aglomerat de suro retallat dels records que es repartien fa temps a les marxes i travessades, amb l’escut de la colla i l’any corresponent, ens identificava com a grup excursionista un cop el deixàvem al seu destí. Pesava lo seu. El suro encara era verd. I els comentaris també es repetien cada any: no ho posis vora la calefacció que s’esquerdarà. Té, el tub de cola per si es desenganxen les figures quan el porteu. Les figures les vaig comprar a ca la Tàlia l’any passat (això ho deia quan el consum nadalenc no arribava ben bé fins al desembre). I se n’anava.

Al cap d’uns dies, jo el portava al local de la Colla a esperar fins el dia de l’excursió que algun benèvol volgués carregar amb aquell mort a la motxilla. Perquè en Jaume feia molts anys que ja no hi venia. L’última vegada que el recordo va ser, fa set o vuit anys, quan una nevada considerable el dia anterior a la sortida ens va impedir desplaçar-nos al Vallès i vam decidir anar a portar-lo al Puig de les Cols a l’Ardenya. I qui millor que ell per guiar-nos-hi!

Enguany, malauradament, no ha sigut així. El dia que ens va deixar per sempre vam estar moltes hores recordant vivències, llocs que ens va ensenyar, la seva manera de ser, anècdotes… I també els pessebres. Mai va saber que una vegada em va caure i el vaig haver de muntar intentant que tot quedés allà mateix seguint les marques de la cola i dels claus. La seva neboda recordava que, quan en Jaume encara no vivia a Can Vilallonga els feia els caps de setmana a casa de la família a Bell-lloc. Perquè feia uns 30 anys que en Jaume el feia. Abans, als anys seixanta, si no ho tinc entès malament, la Colla el portava cada any al Puig d’Arques. Després van passar uns anys que es va deixar de fer, i quan es va reprendre l’any 1981 es va iniciar de la manera que encara ho fem: cada any un cim diferent. També expliquen que es va iniciar amb una anècdota d’en Jaume. El portaven al cim del Gra de Fajol (Ulldeter) i, a mitja canal del Príncep, va encendre una petita foguera, perquè havia de coure una arengada.

Malgrat tot, malgrat la teva absència, Jaume, seguirem fent un pessebre, el seguirem portant a alguna muntanya que ens quedi relativament a prop, i seguirem parlant de tu.

Dolors Rubirola

Llicència federativa 2016

Agenda

setembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930 

Properes Activitats

  • No events.