Coll de Canes (11 de gener 2015)

Coll de Canes – Plafalgars – Sta. Magdalena de Cambrils – Baga Amunt – Can Puigvasall – La Bauma – Font de la Ciutadilla – Vallfogona del Ripollés – Coll de les Fonts de l’Orri – Serra de Puig Estela – Coll d’en Roca – Coll de Canes. 11 gener 2015.

El Coll de Canes es una depressió de la Serralada Transversal, entre el Puig Estela i el Pla de Falgars, entre les valls de les rieres de Vallfogona (Ripollès) i Ridaura (Garrotxa). Hi passa la vella carretera de Ripoll a Olot. Una llegenda originada al s. XIII afirma l’existència d’un drac en una cova propera. De les moltes versions d’aquesta llegenda una d’elles diu:

En el costat Est del Coll de Canes, mirant cap a Riudaura, hi ha una cova anomenada el Forat del Drac. De fet la cova està conformada per diverses cavitats, però segons expliquen el drac s’apareixia en l’inferior. El Forat comunicava amb Ripoll o amb Riudaura segons qui ho expliqués. I sembla ser que en temps molt remots varen fer un presoner de guerra. Aquest per salvar la vida, ja que estava condemnat a mort, va proposar-los que mataria el drac a canvi de la seva llibertat. Va demanar un gran mirall, una llança i un cavall. Va col·locar el mirall davant la sortida de la cova, i la bèstia en veure’s reflectida en el mirall va creure que es tractava d’un altre drac i va envestir el mirall. Aleshores el soldat va clavar la llança al coll del drac i el va matar. Segons diuen l’esquelet del drac es troba a Ripoll i la seva pell en l’ermita de Sant Eudald.

Aquí comencem la ruta i ens posem en marxa començant a pujar per uns prats ben herbats i que en altres mesos estan plens de bestiar. Poc a poc anem pujant i després de passar diverses tanques elèctriques deixem els prats i entrem a bosc. Al cap de poc arribem a Plafalgars on trobem uns prats molt extensos on també hi sol haver vaques pasturant i no gaire amigues del personal (ho dic per experiència). Arribem a una construcció força recent que és una casa-refugi amb una gran habitació, amb una taula d’obra i una magnífica llar de foc. Aquí trobem una persona, veí d’aquestes contrades, que ens explica que allà prop hi havia una cabana que es feia servir de refugi i que el propietari, en vista del seu mal estat, fa uns tres anys va voler fer aquesta obra. Sempre roman oberta ja que pensen que és la millor manera que no els facin malbé la porta i finestres. Aquí fem un repòs i esmorzem.

Sobre aquests plans: “diu una antiga llegenda que al avui desaparegut mas vallfogoní de Plafalgars, hi habitava un jove masover. Era gran com un gegant i tenia una força prodigiosa. Només cal dir que menjava en un plat que mesurava sis pams d’amplada i dos de fondària. Per aquell temps, s’havia acabat de construir l’església de Sant Julià i, com que la del castell de Milany es trobava quasi derruïda, varen decidir traslladar una campana molt grossa que hi havia cap a Sant Julià.

En Plafalgars era tan valent, que van encomanar-li la feina. Ell, carregà la campana com si res i emprengué la tornada al poble. A mig camí, uns pagesos que batien el blat a la masia de les Artigues, bromejaren dient-li que ja se li devien estar acabant les forces. Això va picar l’amor propi del xicot, que els va desafiar a que li omplissin la campana amb gra i es va comprometre a transportar-la així fins la vila, amb la condició de quedar-se el contingut si ho aconseguia. Acceptada la juguesca i una volta capgirada i plena de set quarteres de blat, se la posà a l’esquena valent-se d’un buscall de faig i va arribar a Vallfogona amb gran alegria de tota la gent. A la vila de Vallfogona es repeteix una dita: «A l’església de Sant Julià no hi entraràs, sense que trepitgis la tomba d’en Plafalgars», recordant que a l’entrada de l’antic temple parroquial hi havia una llosa amb una campana gravada. També és conegut el plat en que menjava en Plafalgars que ara és la pica baptismal que hi ha a l’entrada de l’església de la Salut”.

Deixem el refugi i tornem a la ruta seguint la serra de Santa Magdalena i un cop hem passat el Collet del Bosc amb algun tram una mica dret, arribem a l’ermita de Santa Magdalena de Cambrils. És originària del segle XIV i al XVII s’amplià amb un atri que es conserva en part, igual que el campanar de cadireta. Tot i que al segle XVII havia tingut hostatgeria, ara només se’n conserva la minúscula capella amb una petita espadanya. Es troba situada en un replà a 1.547 m d’alçada i envoltada d’una frondosa fageda.

Parem una mica per visitar l’interior i tornem a emprendre el camí, ara amb una forta baixada pel mig del bosc fins a trobar els prats de la Baga Amunt, on un ramat de cavalls ens observa amb certa curiositat. El paisatge és per recordar. Tot seguit arribem a Can Puigsavall, que és una casa encara en relatives bones condicions, però abandonada i que ara solament serveix de refugi per les vaques. Al voltant de la casa hi ha uns magnífics freixes que em fan pensar amb la Freixeneda. Agafem el camí de baixada fins arribar al càmping (sembla ara que abandonat) de la Bauma. Anem a parar a l’asfalt de la petita carretera que porta a aquest càmping. Baixem un tram per la carretera i aviat la deixem i tot creuant la riera de la Bauma per un curiós pont de fusta i cordes l’anem seguint fins arribar al Pont Medieval de Vallfogona.

Aquest pont sembla que va ser construït al segle XIV pels senyors de Milany, que precisament en l’època de l’edificació van traslladar la seva residència del castell de Milany al de Vallfogona. La seva funció era per travessar la riera de Vallfogona en el camí que unia el poble amb el castell de Milany i Vidrà. El pont és del tipus de llom de mula amb dues pendents. Té un sol ull de mig punt.

Passat el pont ja entrem a la vila de Vallfogona del Ripollès. En temps d’Oliba, el territori de Valle Fecunda, d’on deriva el topònim Vallfogona, estava supeditat al monestir de sant Joan les Abadesses. La tranquil·litat i un entorn natural magnífic són els trets diferenciats d’aquesta població. El municipi té un nucli medieval molt ben conservat. Antigament aquest nucli estava emmurallat i el seu interior només era accessible mitjançant tres antics portals. Consta d’una plaça central, al voltant de la qual i de forma circular s’hi construïren les antigues vivendes. Els carrers estan enllosats i les cases del segle XVII-XVIII, en bona part restaurades, conserven llindars i balcons centenaris. Més amunt hi ha el castell, anomenat la Sala, de planta rectangular i una torre de set pisos d’alçada. En un extrem de la població podem observar l’església de Sant Julià de Vallfogona.

Sortim de Vallfogona per l’entrada de la població, en una cruïlla de camins. La ruta que seguim es dirigeix cap al nord, en direcció a Sant Joan de les Abadesses, un cop creuada la carretera, agafem un corriol que ens porta fins la casa i granja de Can Costa. El camí passa per sobre de la casa i s’endinsa al bosc de pins i roures tot pujant de forma constant en direcció nord. Just quan el bosc comença a obrir-se i entrem en uns prats, passem pel costat de les Fonts de l’Orri. Una mica més amunt arribem al Collet de les Fonts de l’Orri, on ens parem per dinar.

Un cop hem recuperat les forces ens dirigim cap a l’est, en direcció Riudaura, per una pista ample que deixem poc després per agafar un corriol que a trams en pujada i a trams planejant ens condueix fins al Coll de la Creu de Can Sibat. En aquest pas important entre Vallfogona de Ripollès i el cantó de Sant Joan de les Abadesses, gaudim tant cap al nord com cap al sud d’esplèndides vistes de les muntanyes de la zona. A partir d’aquest punt seguim tot pujant a diferents cims boscosos que es troben en aquesta serra. Arribem al Coll de Comaformosa o de Cal Pollastre, on trobem una pista forestal que creua el coll. Agafem aquesta pista cap a l’esquerra i pocs metres més enllà continuem carenant la serra per corriols que s’endinsen al bosc. El camí es fa més ample i passem pel costat d’una bassa, just en el punt on puja una pista forestal. Seguim aquesta nova pista tot rodejant el turó de Puig Alegre per l’obaga, enmig de la Fageda i arribant al Collet d’en Roca o de la Ramada. Es tracta d’una cruïlla de camins on, si tenim temps, tenim l’opció de pujar fins al cim del Puig d’Estela (1.361m), o bé baixar directament per la pista, que surt just davant a la dreta i que en suau baixada per enmig de la fageda ens portarà al Coll de Canes.

Com veieu, avui ha anat de llegendes i una mica d’història.

josep fortià

Fitxa técnica. Guía Josep Figuls.

Sortida a Coll de Canes (1120m) 9:10h – Plafalgars (1365m)1.25h – (esmorzar 25min) – Sta Magdalena de Cambrils (1543m) 2:45h – Baga Amunt (1286m) 3:25h – Vallfogona del Ripollés (945m) 5:10h – Coll de les Fonts de l’Orri (1114m) 6h – (dinar 45 min) – Coll de Canes 8:12h.

Distancia recorreguda 20,6 km. – Ascensió acumulada 939m.

Tarja Federativa 2023