Baumes d’Uja

Sortida a les Baumes d’Uja.

Mentre ens dirigim cap a Sadernes anem pensant que avui farem una caminada que ens endinsarà a l’Alta Garrotxa en estat pur: Cingleres, boscos atapeïts, fagedes, camins poc transitats, torrenteres… En resum, un t
erreny molt mes exigent del que pot semblar per la seva alçada. Es fàcil pensar en llegendes i bandolers, mentre camines per aquest terreny de “ mala petja” però alhora encisador.

Aparcats els cotxes i ben equipats (fot una fred que pela) comencem el camí, tot seguint la ruta per anar a Sant Aniol, fins arribar al Gomarell, petita presa en la que es recull gran part de l’aigua de la riera i la canalitza de forma subterrània per a subministrar als pobles  veïns. Deixem aquest camí i agafem un corriol que surt cap a l’esquerra i puja cap el Mal pas de la Quera o  Salt de la Núvia, lloc on la llegenda situa una bonica i tràgica historia d’amor. Una donzella, filla de un masover de Sant Aniol, la volien maridar amb l’hereu del ferrer de Talaixà, naturalment contra la seva voluntat. De bon matí el masover arranja les cavalleries i emprenent el viarany de pujada cap a Talaixà. La núvia no vol maridar-se amb l’hereu,  però el pare no està per raons i abraona el cavall perquè emprengui el camí. La núvia endolada per dins, plora el desconsol. De cop li ve la imatge esfereïdora. Una imatge que pot posar fi al seu sofriment. Un revolt de la cinglerada, el mes enlairat, el que s’acosta mes al cel. De dalt del cavall es deixa caure, es llença al buit. No haurà de casar-se amb l’hereu, no serà de ningú, però tampoc del hereu. El darrer esglai es una mirada perduda damunt la Vall del Llierca i desprès…. el son etern. Aquesta es la llegenda mes recollida pels lletraferits, però l’estigma del suïcidi, sempre condemnat per la moral religiosa, probablement originà una altra versió: La que explica que la mula de la noia es girà, espantada pels arcabussos disparats en senyal de gala i rodolà al fons del cingle amb la noia.

Continuem pujant fins arribar al Coll Joell (848m), situat en el Cingle de les Manrades, petit replà on quasi no hi cabem i desprès d’admirar els penya-segats que tenim al costat, ens disposem a recuperar forces amb un petit esmorzar. Seguim la ruta, ara quasi planera i de baixada pel Bac de Can Barrufa fins arribar a les Jaces Velles. El camí es ple d’arbres caiguts que ens obliguen a fer de contorsionistes. Bé, però no hi ha dificultats extres. Suaument tornem a pujar fins arribar al Escaler del Joc. Aquí el camí presenta una mena d’escalons fets amb pedra que ens ajuda a passar un desnivell realment important. Es bonic de veure i de passar-lo. Al cap de poc arribem a Les Baumes d’Uja,  un petit tresor d’aquests que resten amagats a l’Alta Garrotxa. El paratge es feréstec i la font que l’acompanya ( l’aigua surt de la roca) li dona un aspecte encara mes bucòlic. Desprès de reposar i gaudir del lloc, continuem cap el Coll de la Balmeta passant per sota les muralles del Pic de Sant Marc, enmig de una fageda espectacular on el sender passa prop del caire, amb uns penya-segats que val mes no acostar-s’hi gaire, però l’espectacle de la natura es impressionant.

Arribem al Coll de la Balmeta (1088m) i aquí la vegetació canvia radicalment ja que fem un tomb a la muntanya i ara seguim per la cara S. Els faigs i el bosc ombrívol i humit es torna en un bosc d’alzines. Ja s’ha acabat la pujada , hem arribat al punt mes alt i ara tot es avall, amb una parada a Talaixà, on arribem per darrera de l’ermita, que està en procés de restauració. Talaixà es troba situat a cavall entre les valls d’Hormoier i Sant Aniol. Les cròniques daten el nucli de Talaixà i la seva església de Sant Martí a la segona meitat del segle IX quan els monjos benedictins de Sant Aniol d’Aguja fundaren la cellam vocabulo Talexana. La historia ens parla d’anys d’esplendor quan a la zona (any 1918) hi habitaven fins a 130 persones. El coll de Talaixà fou un punt estratègic per al control del contraban atesa la seva proximitat amb la frontera francesa. D’aquí edificacions com la Casilla, on hi havia la caserna dels carrabiners, o la Canova, que es convertí en un hostal donada l’afluència de viatgers de l’època. Als anys 60 amb l’arribada del gas butà a les llars, desapareix la principal font d’ingressos dels garrotxins de la zona: el carbó d’alzina. El despoblament massiu fou inevitable.

Als anys 80 apareix un personatge clau en la historia moderna de Talaixà, en “Rodri”. Nascut a Huelva, ell i un seu amic adquireixen dues ruïnoses edificacions amb la intenció de reconstruir-les per habitar-les i fer una cantina. Al 1988 una empresa privada adquireix la totalitat de la Vall d’Hormoier per convertir-la en un vedat de cacera. Ràpidament centenars de metres de tanques de filferro cinegètic bloquegen el pas a veïns i excursionistes. Neix llavors un moviment de defensa popular per aturar la privatització de la zona, encara que malauradament sense gaire èxit. A principis dels 90 la lluita continua i en “Rodri” aquell ermità nouvingut, ara tot sol, doncs el seu soci abandona la idea de instal·lar-se a Talaixà, es qui resisteix, fins i tot sota greus amenaces per part de caçadors i del  terratinent propietari de la Vall. La seva fermesa i les gestions del grup de defensa de la Vall comencen a fer efecte i l’Ajuntament de Montagut declara l’ús públic de tots els seus  camins. Un bon dia les tanques desapareixen. Així, mercès a la tenacitat i generositat d’aquell bon home ara nosaltres podem passejar-nos lliurament per aquests paratges. Els darrers anys del segle XX la idea de fer un refugi comença a prendre forma i varies entitats hi dediquen esforços i diners, i poc a poc el refugi d’en Rodri va prenent forma definitiva. Però a mida que el seu somni es realitza, les forces li minven, la seva avançada edat i una malaltia li comencen a passar factura. Fins que finalment un dia del mes de novembre del 2000 en Rodri amb 86 anys, abandona per sempre la seva lluita personal.

Aquí si que fem una bona parada i asseguts en un marge del prat de cara al Bessagoda ens disposem a dinar tot gaudim del extraordinari paisatge. Molt a prop i a un nivell inferior veiem les restes de La Quera, que  es una de les edificacions mes interessants de Talaixà, amb aires de fortalesa i amb ermita incorporada que es troba en un estat ruïnós molt avançat. Un cop acabat “l’àpat” i impregnats de natura per tots costats ens disposem a anar baixant fins el Pont d’en Valentí. Pont romà de pedra i de dos arcs. Diuen que el va fer construir el senyor de  La Quera, per poder creuar el riu quan baixava enfurismat per les pluges i ell anava a gaudir del dret de cuixa que sembla que s’havia atorgat. Serà també llegenda? Finalment enfilem la pista fins l’aparcament i després d’un recés a l’hostal donem per acabada aquesta sortida amb el propòsit de preparar-ne un altra.

Guia: Josep Fígols
Aparcament – El Gomarell (0:46h) – Salt de la Nuvia(1:18h) – Coll Joell(2:03h) – Jaces Velles(2:55h) – Escaler de Joc(3:35) – Baumes d’Uja(4:00h) – Coll de la Balmeta(5:31h) – Talaixà(5:31h) – Pont d’en Valentí(7:21h) – Aparcament(7:42h). Reals caminades 6:30h.

gener 2012

Llicència federativa 2016

Agenda

novembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930EC

Properes Activitats

  • No events.